L’11 de març del 2011 va morir el dolçainer alacantí Lluís Avellà i Reus a l’edat de 50 anys. Des d’aleshores, s’han fet molts homenatges en la seua memòria. Aquell mateix any se li va concedir el premi Fester d’Alacant, en la modalitat de Festes Populars, i se li va recordar amb motiu del 9 d’Octubre a la Petxina de l’Esplanada, amb la participació de totes les colles de dolçainers i de ball d’Alacant. S’ha escrit sobre ell en la revista Festa, en el diari Información i als llibrets de les Fogueres El Pont i Passeig de Gómiz.
Durant l’última presentació de la Foguera de Plaça d’Alger, el barri Mare de Déu del Remei va demanar a l’Ajuntament que es concedira un dels seus carrers per a Lluís Avellà. A aquesta petició es van sumar: l’Associació de Veïns de la Mare de Déu del Remei, la Foguera de Plaça d’Alger, l’Associació de Comerciants Plaça d’Alger, l’Associació Futur de la Dona i les barraques “Les Dones” i “Carrer als Pobles”. També la Federació de Folklore d’Alacant va sol·licitar al Consistori que dedicara un carrer amb el seu nom. La memòria de Lluís es manté en la ment dels qui el van conéixer i, per això, és mereixedor d’aquest record permanent al seu treball.
Qui era Lluís Avellà? Referir-se a un dolçainer com ell és parlar d’una etapa fonamental en la nostra història. La transició democràtica va vindre acompanyada per la recuperació de tradicions populars que havien sigut oblidades, prohibides o menyspreades. Açò últim, va ocórrer amb la dolçaina, instrument de música tradicional que, en aquells anys, va estar a punt de desaparéixer entre nosaltres.
Per fortuna, des de finals dels anys 70 i durant la dècada dels huitanta, es va viure un autèntic boom al País Valencià per a salvar les tradicions populars, el ball, la música i la utilització i la dignificació de la nostra llengua. A Alacant, les Fogueres de l’any 1978 van ser crucials. Lluís Avellà va ser un dels fundadors de la primera barraca popular, oberta, a les Fogueres de Sant Joan: “Arribar i Pouar”, muntada en el districte foguerer de José María Py. Lluís, més que ningú, tenia clar que sense dolçainers ni tabaleters és impossible una verdadera festa de Fogueres. Per això va contactar amb Joan Blasco a través del seu fill, Lluís Blasco, i del seu alumne Paco de Montolivet, que es van desplaçar a Alacant per a tocar a la barraca i que la música de les “xaramites” sonara per tot el districte com un senyal d’identitat. A més, Lluís va portar al grup de circ dels Germans Poltrona, perquè les festes són la manera més bonica i alegre de difondre i divulgar la nostra cultura popular com a poble valencià que som.
En este context, jóvens com Lluís Avellà i Miquel Lizón es van interessar per estudiar dolçaina en l’únic lloc que es podia fer en aquella època: el Conservatori José Iturbi de València, dirigit pel mestre Joan Blasco. Els alumnes provenien de totes les comarques del País Valencià i, al cap de tres anys d’aprenentatge, tornaven als seus pobles i ciutats d’origen per a ser “Mestres de Dolçaina”.
Miquel Lizón ens parla d’aquell moment crucial: “L’any 80 vaig començar a tocar la xaramita amb el grup de danses “El Postiguet”, una dansa que deien “d’Alacant”, a més d’amenitzar els espais entre balls amb alguna tocateta i amb Toni Avellà com a tabaleter, ell i jo tots sols. No recorde ben bé com va ser que la gent de les fogueres van contactar amb mi perquè tocara en els seus actes i cercaviles dominicals, però tot passà així, sense pensar-m’ho, era un xaramiter de veritat, com els vells xaramiters, soledat absoluta del músic solista i el seu xiquet el tabaleter tocant la caixa, aquesta parella que és moltes voltes dibuixada als cartells de Fogueres. Cercaviles eren aquells per col·lectar diners venent loteria pel barri, cercaviles de dolçaina, tabalet i de “pavos” que anaven emborratxant el comissionistes, a poc a poc, amb begudes d’alta graduació alcohòlica. Ara aquest espectacle estaria absolutament prohibit i malt vist, sense gràcia. Però recordar allò no deixa de provocar una mena de rialla surrealista de pel·lícula de Berlanga.”
“Lluís va començar a tocar l’estil xaramiter i jo li deia, cosa que entenia de sobra, que l’estil havia de ser el de l’escola de Blasco, més barroc, de més pompa, amb notes llargues que no deixara lloc a cap classe de silenci o entretallat, i contestava: “això de tocar pompós és dels valencians, nosaltres som de secà i no d’horta i toquem la xaramita”. Així que igual tocàvem a “l’estil de l’escola valenciana” com a l’estil de la nostra xaramita de secà… i quan acabàvem una peça, ens miràvem i déiem “xe que bé, xe que bo, quin gust i quina glòria… xe que va! Nyas!”. Quines canyes més dures de tocar aquelles… havíem de fer morro, call al llavis després de sagnar-ne. Aquell estil xaramiter va tindre èxit al Teatre Principal de València quan vam interpretar, amb el grup de danses de Sant Gabriel, l’autèntica dansà d’Alacant, un teatre ple que ens va aplaudir llargament. Any 1983.”
El treball sempre és dur en una ciutat com Alacant. Durant els anys noranta, després de la desaparició de la “Colla del Postiguet”, només funcionaven a la ciutat dues colles de dolçainers: la de Sant Blai, més preocupada per la música de Moros i Cristians, i la de Sant Anton, interessada per la música popular en general.
Eva Ortiz, primera dolçainera d’Alacant, titulada en Dolçaina pel Conservatori Professional de Música d’Albaida, relata: “Podem dir que Lluís estaria a mig camí entre el dolçainer tradicional, l’autodidacta, el d’escola i, perquè no dir-ho, el de lluita. Tradicional perquè va aprendre per imitació del “Tio Tissa” i del seu fill Jaume. Autodidacta perquè sense ningú que l’ensenyara va començar a fer sonar l’instrument. D’escola perquè des de l’etapa amb Blasco va lluitar per fer de la dolçaina un instrument més enllà de la parella tradicional (que respectava profundament) on la part pedagògica tenia un paper fonamental en el revifament de la música tradicional i l’aparició de les actuals colles de dolçainers. De lluita perquè l’estima per la seua cultura, la seua llengua, en definitiva per la seua terra va fer que la dolçaina es transformara en la seua eina més poderosa de fer País.”
I Ferran Navarro, dolçainer de la Colla “Estrella Roja” de Benimaclet, explica: “Va ser a l’Aplec de Dolçainers de Petrer del 1990. Aquest Aplec de Petrer, va significar un punt d’inflexió al món del tabal i la dolçaina. Un món que tractava de fer-se i obrir-se pas en la societat actual, un món que reclamava el seu espai i que, ben mirat ara, amb perspectives històriques, va aconseguir, entre altres a gent com Lluís Avellà. Ponències, exposicions, concerts, publicacions… tot feia albirar un futur amb esperança al món de la dolçaina per la qual cosa gent com Lluís van estar treballant temps ençà. Per això, no és d’estranyar que Lluís, passara a formar part del que es va autoanomenar “Gremi de Dolçainers i Tabaleters del País Valencià”. Associació que va nàixer a Petrer a conseqüència de les Ponències: “El paper de la dolçaina en la societat actual i perspectives de futur”, presentada per mi mateix i la Ponència: “Proposta de crear una Federació de dolçainers i tabaleters” presentada per Vicent Navarro i Tomàs”.
Lluís Avellà, Antonio Sánchez i Eva Ortiz i molta gent més, van militar en la Colla de Sant Anton durant una dècada, el punt àlgid de la qual, el 1999, va ser la gravació del CD “Somnis d’Aixa”, editat per la Diputació d’Alacant i possibilitat pel diputat de Cultura, Miguel Valor. En aquell període, des de la Colla de Sant Anton van aconseguir difondre i promocionar la dolçaina i el tabalet, encara que no van aconseguir incloure-la en els estudis del Conservatori de Música d’Alacant, com era l’objectiu que tenien. No obstant això, durant aquest temps van desenvolupar altres activitats tan apassionants com la música: van fundar la penya carnavalera “La Tripa del Moro” i la Colla de Dimonis “La Ceba” d’Alacant. Aquesta és la seua història.
Soledad García, mare de Jenifer i Jairo ens ho conta: “Yo le conocí a finales de 1999 y nunca olvidaré el primer día que le oí tocar en una comida. Fue en su última etapa y aunque no conocí otros momentos, sé de sobra lo que disfrutó de esta y de lo que aportó a sus alumnos. Ellos no entenderían la música, la tradición y la dolçaina del modo en que lo hacen. Les hizo vivir desde el primer momento a ras de calle independientemente de sus clases de formación. Ensayos y pasacalles en plaza de Argel, aguinaldos, los ensayos del verano en el Verdegas, los ensayos en Juan XXIII, en Los Ángeles, las salidas con los Dimonis, Las Hogueras (ya no se entienden las hogueras sin ir a tocar), los conciertos en las iglesias, los desfiles de moros y cristianos, el psiquiátrico, los Nanos i Gegants y tantos etc. Cualquier sitio fue bueno para que les hiciera disfrutar y para que hoy sin duda continúen con su legado, que no es ni más que menos que el modo de hacer las cosas, disfrutarlas y transmitirlas, esa fue su gran responsabilidad y por todo ello no tengo más que palabras de agradecimiento, ha sido y es muy importante en nuestras vidas…”
Col·labora:
Miquel Lizón
Eva Ortiz i Gálvez
Ferran Navarro
Dolçainer alacantí: Lluís Avellà i Reus "in memoriam" (1960-2011) 