EL DOLÇAINER D’EVA ORTIZ

Per segona vegada en dos anys hem perdut al Raval Roig un altre dolçainer emblemàtic que va musicar la festa.

Jaume Boronat ens deixà el 2009. En el pregó de festes d’aquell any li férem un sentit homenatge en què el seu germà i el seu nebot, Vicent i Vicent Boronat de Callosa d’en Sarrià, ens van regalar “Espérame en el Cielo” i les emocions van eixir a flor de pell. A continuació van voler afegir-se a l’acte amb la interpretació de diferents obres per a dolçaina: Lluís, el Conill d’Agost; Jaume i Jaumet Gosàlbez i Marcos Olcina de Muro; Paco i Francisco Orgilés, Adrià Navarro, Joan Castillo i Jaume Pérez de Petrer i la Colla de Sant Antoni d’Alacant. Per finalitzar l’homenatge Maite Carpintero (al piano) Rubén Flores de Sant Vicent i Eva Ortiz d’Alacant (a la dolçaina) acompanyaren musicalment la projecció de fotografies del pas de Jaume pel Raval Roig.

Diferents colles i dolçainers van disculpar-se per no poder assistir-hi; Estrela Roja de Benimaclet i Tudell de València, la Colla de Xirimiters de la Marina i Paco Bessó de Benidorm, per descomptat, Lluís Avellà van enviar un comunicat d’adhesió a l’acte.

El comunicat de Lluís, des d’una distància massa propera, va fer tremolar la veu del seu portaveu Òscar Llopis. Ja sabíem el perquè de la seua absència. Lluís mai no hauria faltat a un acte com aquest sense tenir una raó poderosa: el dia anterior al pregó va tenir una sessió d’un tractament molt agressiva per a la seua malaltia.

Malauradament i malgrat que arribaven notícies positives al voltant del món la dolçaina sobre que la malaltia s’havia agafat a temps i que hi havia “dolçaina i dolçainer per a rato”… l’onze de març Lluís Avellà ens va deixar.

Lluís va nàixer l’1 de desembre del 1960 en una pensió del carrer de Sant Telm on era costum l’assistència als parts. Va viure la infantesa i joventut al número 3 del passeig Ramiro, un dels pocs “jardins romàntics de terra compactada” (com l’anomenava Lluís) que restaven a la ciutat. Molt anys després unes maleïdes mans van castrar aquest jardí, el van deixar partit a la meitat i va ser substituït per un grapat de ciment i d’arbres bonsai amb horripilant “tala decorativa”.

Viure tan prop del Raval el va fer endinsar des de ben xicotet en la música tradicional de la mà de la família Boronat que acudien cada any a la cita de setembre des de Callosa d’en Sarrià. El desig d’emular els xaramiters, que admirava, el va fer aproximar-se de forma autodidàctica, en primer lloc, i de forma definitiva quan va marxar a estudiar Enginyeria Agrònoma a València i va matricular-se a l’escola del “mestre de mestres” Joan Blasco.

Podem dir que Lluís estaria a mig camí entre el dolçainer tradicional l’autodidacta, el d’escola i, perquè no dir-ho, el de lluita. Tradicional perquè va aprendre per imitació del “Tio Tissa” i del seu fill Jaume. Autodidacta perquè sense ningú que li ensenyara va començar a fer sonar l’instrument. D’escola perquè des de l’etapa amb Blasco va lluitar per fer de la dolçaina un instrument més enllà de la parella tradicional (que respectava profundament) on la part pedagògica feia un paper fonamental en el revifament de la música tradicional i l’aparició de les actuals colles de dolçainers. De lluita perquè la dolçaina es transformara en la seua eina més poderosa de fer País.

Qui era el dolçainer Lluís Avellà? Era un home enamorat, sens dubte, i tenia la capacitat de transmetre aquella estima fent que tothom acabara contagiant-se, també, amb un punt d’encís suficient per a enganxar-se, per a enamorar-se i per a deixar-se la pell si fora el cas.

Musicalment empàtic, aglutinador, creador de consciència de grup, de sentiment de pertinença. Tocar amb ell resultava fàcil perquè tenia la capacitat d’inferir confiança. Qualsevol dolçainer novençà podia traure el millor de la seua poca experiència al costat de Lluís perquè el feia sentir còmode amb l’instrument, valorat en el seu poc saber, recolzat i reforçat, fins i tot reconfortat. Et transmetia tota la seua seguretat i experiència i et senties músic, encara que no ho fores. Tocaves amb un dolçainer proper que mai no demostrava la superioritat tècnica sinó el respecte pel teu nivell i interés. Quan tocava amb dolçainers experimentats la cosa canviava fins al punt de poder establir un diàleg on cadascú donava la part més enriquidora de la música. Per a ell primava una cosa molt important: “Ens entenem” (sic). Eren les seues paraules i certament representaven una manera d’entendre la música on el creixement individual tenia un propòsit col·lectiu, mai no de lluïment personal. Podem dir que aquest podria ser el live motive que l’erigia en un gran dolçainer de colla. Un gest era prou per a indicar una entrada perfectament marcada, un final dèficit, un canvi de ritme, una introducció a un solista, un piano, un retardando, o un acelerando, on no era possible un dubte del grup. Aconseguia mantenir l’atenció de la colla a aquests senyals que mai no indicaven coses inconcretes o imprecises. També era molt característica la facilitat per a modificar, a peu de carrer, l’estructura rítmica de les obres que interpretaven. Era únic per a jugar amb qualsevol percussionista, transformar una havanera o una cercavila tradicional en una rumba i arrossegar tot el grup a un endiablat ambient festiu i marxós.

Va heretar l’esperit de fer festa de la família Boronat, i de quina manera. Les peculiaritats de Jaume, que ja vaig comentar en el meu article del llibret de festes de 2009, es poden inferir com a qualitats d’Avellà a l’hora de saber fer festa: la idoneïtat de les músiques, llocs i moments, un repertori ampli en què donava cabuda a les melodies tradicionals i cançons del moment improvisades a plaer, la disponibilitat per agradar i per complaure gustos, vivències, petició i engrescar el fester en tot moment, ja que el feia partícip de la música.

Lluís va ser, alhora, un dinamitzador cultural excel·lent, un ambaixador de la cultura valenciana a la seua pròpia terra. Pràcticament des que el vaig conèixer (quan va retornar a la Colla Sant Antoni després del seu impàs a Huelva), ell, el seu inseparable amic Antonio “el Gigi” i jo vam ser un tàndem de treball frenètic. Vam participar en milers d’actes de festes populars i en les Fogueres, on portàrem la flama del Canigó i restauràrem així aquest costum perdut. Vam participar en les activitats d’agricultura tradicional convocades per Tomás Pérez i Aracil, i la família de la Finca Morote (recordeu l’exposició fotogràfica del IV Cicle Cultural al voltant de la Dolçaina a les festes de 2008). També vam crear la Colla Dimonis “La Ceba” (després que Lluís i jo assistírem a un correfoc de la Colla de Dimonis de Massalfassar). Vam participar en la gravació de diferents bandes sonores gràcies a la voluntat integradora de la dolçaina de Luis Ivars (company d’escola de Lluís). I aquest gran de la música de cine va produir i fer possible el naixement del nostre CD Somnis d’Aixa dins de la col·lecció “La Nostra Música” de la Diputació d’Alacant. També participàrem en la vida política de la ciutat amb actes de la memòria històrica, de solidaritat amb el poble sahrauí, de Compromís nacional amb el Bloc de Progrés Jaume I i el Casal d’Alacant.

El primer contacte amb el Raval Roig va ser a principis del anys 90 on van participar en unes jornades de recuperació de les danses tradicionals. Aquestes danses van ser una part important de la cultura popular del barri que haurien de programar-se de forma estable en les festes. Poques tradicions com aquesta romanen enregistrades en el arxius i ací, a banda de la presència de notes sobre autoritzacions municipals en els registres de la ciutat, tenim un fragment de la pel·lícula El torero de l’any 1954 on José Martínez (dolçainer que musicava la Festa al voltant del anys 50) i el seu fill Miguel al tabalet interpreten les danses d’Alacant mentre el veïns del Raval i d’altres llocs de la ciutat ballen. Les diferents voluntats de recuperació no han aconseguit que les comissions de festes assumisquen les danses com un acte propi de la festa. Potser hauria de ser un fet que s’ha de corregir, almenys que quede ací com a proposta.

L’any 93, després d’alguns actes esporàdics més. Òscar Llopis va contactar amb Lluís perquè la colla tocara durant les festes. Malgrat que això era un gran honor i un enorme plaer per a Lluís, no hi va donar conformitat mentre no va tenir absolutament clar que aquests actes no minvaven o substituïen la presència dels germans Boronat en la Festa. Òscar va garantir que eren actes nous i que a voltes se simultaniejaven amb els dels germans. Llavors Lluís hi va acceptar complagut. I des d’aleshores la colla hi participa any rere any.

Com a acte més emblemàtic de Lluís a les festes va estar l’organització l’any 1998 d’un homenatge a la família Boronat, on van participar colles i dolçainers de tot arreu del País. Hem de recordar la inestimable ajuda de Ferran Navarro i la col·laboració dels dos altres membres del “tàndem”.

Per acabar, no vull deixar de parlar de la meua relació amb Lluís com a dolçainer. Aquesta no va estar d’alumna-mestre en cap moment. Lluís mai no em va ensenyar a tocar la dolçaina. Tot i això, vull manifestar el meu respecte pels seus autèntics ensenyaments: em va mostrar un món, un país desconegut, on la cultura i la llengua catalana eren, més que una realitat maltractada, un sentiment afegit que havíem de fer esclatar.

Al començament d’estar junts em va regalar el llibre Nosaltres els valencians de Joan Fuster, on va escriure la dedicatòria següent: “Amb el desig d’estimar-te tant com a la meua terra”. No sé si va arribar a complir aquest desig, però va ensenyar-me a estimar la seua terra tant com jo l’estimava a ell.

I així he continuat xaramita en mà lluitant pels nostres drets i per la llibertat d’expressió en la nostra llengua, ensenyant a tocar la dolçaina a noves generacions, ensenyant el respecte per la cultura tradicional que Lluís em va transmetre. Aquest és, i continua sent el meu millor tribut a un gran de la DOLÇAINA amb majúscules. La DOLÇAINA que no s’agenolla davant de les agressions, ni davant de les ones de feixisme, ni davant de qui la vol silenciar. LA DOLÇAINA QUE ÉS LA VEU D’UN POBLE.

Escrit per Eva Ortiz Gálvez, dolçainera

(Vull agrair a Adriana Riera la normalització lingüística d’aquest text)