Lluís Avellà i Reus, mestre, company i amic. de JOAN JOSEP SÁNCHEZ

Vaig tindre l’honor de conéixer a Lluís allà per principis dels 70. Jo, que era un gos de carrer, i nascut al centre, em solia moure molt per “el Portón” encara que ell era de la zona de la “Vilavella”. La chavalada d’antany competía en rivalitat zonal, pedrega inclosa.

La frontera de totes dues zones era la Plaça del Carme i el Carrer Toledo, que porta a la Plaça del Pont i als Pous de Garrigós, pur Casc Antic d´Alacant.

D’aquesta relació infantil, en coincidir al Jorge Juan, en aquells temps convulsos, la nostra relació es va fer més pròxima, molt més próxima, amb un mateix compromís polític (encara ho recorde amb la seua inseparable bandolera de lona del País Valenciá, made in Set i Mig).

El ja era un actiu membre de la esquerra nacionalista. Molts de nosaltres, tard o d’hora, marxarem al independentisme. A mi Lluís em va inocular el seu amor a la Terra i la cultura, a estimar y lluitar pel nostre País i la nostra llengua.

Tornant a questions personals, el Lluís es va obstinar a ensenyar-me a tocar la dolçaina, estem parlant de finals dels 70, i assajàvem els dissabtes a la vesprada en Els Pous de Garrigós, als quals, qualsevol que tinguera interés a fer cultura tenía accés gràcies a l’inestimable Pere Fuente.

Gràcies a Pere els vam poder usar com a primer local estable de LA TRIPA DEL MORO, després vindrien els del Carrer del Pou i el del Carrer Trafalgar, sempre sota l´ombra del Benacantil.

Tornant a la meua faceta de dolçainer, Lluís em va portar una dolçaina tallada a la escola de Joan Blasco, que encara conserve i acompanye foto (el tudel no apareix).

 A la vista dels meus grans dots musicals el mestre va sentenciar: Maulito, tu no aprofites ni per a tabaleter, ni per a fer soroll. Lapidari.

Però, sense perdre contacte i amb vides molt paral·leles, de les quals exclouré situacions que no venen al cas i que podran, o no, ser objecte d’uns altres articles, vam tornar a convergir en aquella glopada d’aire fresc, aquella explosió de llibertat, que va suposar la penya carnavalera LA TRIPA DEL MORO, entesa com una oportunitat de fer cultura, i que deu el seu nom a estar metres més a baix de la Cara del Moro.

Sota la tenacitat i perseverança de l’insubstituïble Toni Defez, es va aconseguir reunir personatges inquiets i variats, que vagaven pel lumpen cultural de finals dels 80, a un local del Carrer Crevillent (abans primera seu del P.C.E. si no recorde mal) on ens conjurem per a acabar amb un model de carnestoltes institucionalitzat, proclamant una revolució de màscares, un carnestoltes rebel, insubmís, dissident, no comercial. Naix el Col·lectiu Alternatiu de Lliures Idees per a eixir de l’Ostracisme (CALIPSO) i el seu braç emmascarat LA TRIPA DEL MORO.

Quan ens traslladem al Carrer del Pou, allà per 1990 o 1991 (que tan gentil i desinteressadament ens va cedir Gigi), alguns companys s´iniciaven en la música tradicional mentres l@s carnavaler@s ja érem un caos organitzat que es bressolava desenfrenadament sota els diabòlics concordes de les dolçaines capitanejades per un infatigable i compromés alacantí: En Lluís Avellà i Reus.

Com els dolçainers precisaven un local van prendre contacte amb la AA.VV. de Sant Antoni, i allí va nàixer pròpiament la Colla Sant Antoni, just enfront de LA TRIPA DEL MORO.

Però això és una altra història.

Joan Josep Sánchez i Fuster (ex portaveu de La Tripa del Moro)