Article publicat en el periòdic El Mundo per Ismael Belda
Renovador, eficaç i hàbil, va ser professor de jardineria i impulsor d’una nova generació de joves dolçainers
L’11 de març del 2011, amb només 50 anys i després d’una malaltia excessivament accelerada, moria Lluís Avellà Reus, mestre dolçainer, enginyer agrònom i pedra essencial per a la recuperació d’un instrument tan tradicional com la xaramita, que semblava perdut, al qual va saber retornar la seua popularitat i prestigi i va promoure una moderna escola de músics que renovarien per complet la vitalitat de les festes, obrint pas a una nova plantilla de dolçainers i tabaleters perfectament sincronitzats amb els més veterans músics de la terreta i les comarques veïnes. A la missa de sepeli i homenatge, celebrada un ennuvolat i trist matí de dissabte a l’església de la Misericòrdia del barri Sant Antoni, tan vinculat a la seua passió i la seua faena, hi va assistir una congregació d’alumnes, amics i coneguts que, de colp, van notar que havien perdut un excel·lent músic, un dolçainer militant, un alacantí sistèmic, però també una d’aquelles persones que a penes es fabriquen o que tant costen de trobar en la vida.
Autodidacta, capaç d’arrancar els primers sons en solitari, viure molt prop del Raval Roig li va permetre un contacte primerenc i constant amb els germans Jaume i Vicent Boronat, xaramiters de Callosa d’en Sarrià assidus de les festes que al setembre celebra aquest districte litoral. Després, residiria a València per a estudiar Enginyeria Agrònoma i es matricularia en l’Escola de Música del professor Joan Blasco, experimentat educador de nombrosos dolçainers del territori valencià. Amb ell, va animar profuses actuacions per tot l’atles indígena i va formar una ardent i contemporània generació de músics amb cultura acadèmica.
Destacat activista de l’obertura democràtica de les Fogueres de Sant Joan i de les seues versions més transformadores, com la barraca popular Arribar i Pouar del carrer Tucuman, alimentada per tot l’espectre polític de l’esquerra real i autonomista, la seua potent amistat amb l’enorme fester, ja desaparegut, Pere Fuente li va permetre usar el local de la Foguera Pont la Vilavella per als seus inicials assajos postblasquistes, i crear juntament amb el seu germà Toni Avellà i Miguel Lizón, el gorreta, el grup Postiguet de dolçainers, l’únic en aquells dies d’Alacant, en el qual Toni tocava el tabalet.
Després arribaria una època de treball frenètic al costat d’Eva Ortiz Gálvez, que també seria la seua adorada parella, i al costat del seu amic més eficaç i fervent, quasi sempre discret, Antonio Sánchez Pérez, Gigi. Junts fundarien la Colla Sant Antoni i la Colla de Dimonis “La Ceba”, recuperarien tradicions com el ball de les danses d’Alacant, auxiliats pels folkloristes Miquel Àngel i Lluís Xavier Flores Abat; impartirien tallers, organitzarien xarrades i trobades o gravarien bandes sonores, com l’excel·lent de Somnis d’Aixa, un CD a càrrec de la Colla Sant Antoni que produiria l’inspirat i renovador músic Luis Ivars, company de col·legi de Lluís Avellà, i que l’integraria en la pel·lícula Tabarka de Domingo Rodes.
ESPUMA DEL NOU
Lluís Avellà naixeria en una pensió del carrer Sant Telm, entre l’Ajuntament i el Postiguet, l’1 de desembre del 1960, assistit per una llevadora a domicili. Després, els seus pares es traslladarien a una casa llogada en el número 3 del Paseíto Ramiro, llavors «un dels pocs jardins de terra compactada», proclamaria Avellà, naturalista ferm. Fill d’Antonio Avellà i de María Reus, tots dos de Llíber, va ser el menor de tres germans, Toni, ja mort, que tocaria amb ell i que s’embarcaria en un malmés negoci de maduixes a Huelva, i Llorenç, el major, professor a la Universitat. Pare de tres fills, Luis, Joan i Llorenç, en escala d’edats, Avellà estudiaria en els Salesians, impartiria classes en un taller escolar d’agricultura ecològica d’Elx, viuria l’angoixa de la bossa de col·locació i seria instructor de jardineria a l’Escola Taller d’Alacant.
Amb Antonio Sánchez, Gigi, instauraria l’Escola de Música Tradicional d’Alacant i recuperaria la divertida tradició, antiga i de carrer, dels Nanos i Gegants, i formaria el grup de Nanos En Romeu. Amb ell, o al costat d’ell i Gigi, Alacant es poblaria d’un grapat de colles en ebullició, amb les seues naturals escissions, defuncions i parts: Sant Blai, Sant Antoni, La Canya, El Tudell (desapareguda), El Puta del Socors (del Raval Roig, dissolta), Embolic, Benacantil, la Colla Alacant (amb dolçainers d’Agost) o la Colla Cocó, on Eva Ortiz, o Eva Xaramitera, prossegueix la seua activitat. Promotor ineludible de la dolçaina a les comarques valencianes meridionals, guia d’un bon nombre de xaramiters alacantins i divulgador de l’instrument a través de les classes municipals d’Aula Oberta, Gigi i Lluís van buscar, no obstant això, al principi de tot, a Eliseu Garcia Ripoll de la colla “El Terrós” de Petrer perquè fera classes a Alacant. Classes per a tots i per a ells.
LA PRIMERA PLAÇA
Recuperador de les tradicionals festes de Sant Roc i del Pont, amb l’inoblidable Pere Fuente, el periodista i sòlid amic d’Avellà, Marià Sánchez Soler, evocaria com amb ell «i altres joves músics de la seua generació, els nous dolçainers estudiarien en els conservatoris, gravarien discos, introduirien la dolçaina en la música antiga, en el jazz o en els temes de ball». Des d’aleshores, «els grups de dolçainers i tabaleters d’Alacant s’han normalitzat, es renoven i es diversifiquen». Per part seua, Lluís-Xavier Flores subratllaria la seua dedicació a «la recuperació del ball de les danses, el més popular i antic de la nostra ciutat», segons ell, «adulterat, modificat i desvirtuat» per alguns grups ignorants de la música tradicional.
Pocs mesos després de la seua precipitada defunció, la seua parella durant «cinc anys molt intensos», Eva Ortiz, li descriuria en el Llibret de Festes 2011 del Raval Roig com «musicalment empàtic, aglutinador, creador de consciència de grup, de sentiment de pertinença». I recordaria que «tocar amb ell resultava fàcil perquè sempre tenia la capacitat d’inferir confiança». Abans, l’any 2009, quan va morir Jaume Boronat, va enviar una nota d’adhesió al seu homenatge que a Óscar Llopis Barragán li va resultar difícil llegir. Tots sabien, calladament, que ja no vindria. Un dia li regalaria un llibre a Eva amb una enamoradíssima dedicatòria: «amb el desig de voler-te tant com a la meua terra”. Era Nosaltres, els valencians. Dos anys després d’anar-se’n, la ciutat li regalaria una plaça a Mare de Déu del Remei. La primera dedicada a un dolçainer.
Fins ara no hi havia cap carrer o plaça d’Alacant que portara el nom d’un dolçainer i s’ha aconseguit que el primer dolçainer d’Alacant, Lluís Avellà, tinga una plaça amb el seu nom en la nostra ciutat, al barri on s’esforçava per la verdadera cultura d’Alacant. Estem d’enhorabona tots els defensors de les tradicions populars i s’obri la possibilitat que altres persones o grups accedisquen a aquest gran honor com a alacantins.
Lluís Avellà no sols tocava la dolçaina quan cap persona ho feia a la nostra ciutat, sinó que va treballar durament: va crear colles de dolçainers, com la de Sant Anton o Postiguet; l’Escola de Música Tradicional d’Alacant, l’Escola de Música Tradicional d’Elx, la “Xaramita Cana” de Novelda, la Colla “Els Ous i el Sarnatxo” de la Romana, la Colla del Bacarot; va fundar la Colla de dimonis “La Ceba” i els Nanos d’en Romeu d’Alacant.
Lluís difonia i promocionava la dolçaina, donava classes en els tallers d’Aula Oberta de l’Ajuntament d’Alacant, i va tindre visió de futur en considerar que, recuperant la dolçaina, no s’estava només recobrant un instrument musical antic, sinó que defenia la seua terra, els seus costums i tradicions, la seua llengua i el seu País Valencià. Ell ho va dir en més d’una ocasió, apassionat: “La dolçaina és l’única cosa que continua omplint la meua vida”.
Ressenyes:
El Mundo : https://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/alicante/2017/10/02/59d124db268e3e9b428b4585.html?fbclid=IwAR1j4usgW4nOv-uMBEKLAe6UUVV6_VQJkPel2h_cegRXmA1oC6a9WEiWZVs
Col·labora:
Ismael Belda. Periòdic El Mundo
Dolçainer alacantí: Lluís Avellà i Reus "in memoriam" (1960-2011) 