LA XARAMITA A ALACANT
DEL DOLÇAINER D’ALACANT MIQUEL LIZÓN “EL GORRETA”
Recorde ben bé les primeres tonades de dolçaina que de xiquet vaig sentir: era una parella d’homes ja majors que tocaven la caixa i la dolçaina, una despertà pel meu barri de la RENFE i General Mola (ara Av. l’Estació), músics segurament de fora d’Alacant. I per descomptat, els germans Boronat tocant al Raval Roig i a la vaca emmaromada de la Canyada del Fenollar.
La dolçaina va tenir la seua veritable mostra i entrada important a la nostra ciutat en les Fogueres del 1978, quan era José Luis Lassaleta el primer alcalde democràtic, i en aquella meravellosa barraca popular que l’Ajuntament posava a Campoamor a continuació de la antibarraca del MC, delícia de tota la joventut estudiant amb futur i gent d’esquerres i antisistema. Aquell any hi actuaren All Tall, Els Pavesos, La Abejita Paranoica i, entre molts altres, la primera colla nombrosa de dolçaina i tabalet que tocava a Alacant que pertanyia a l’escola de Joan Blasco. Va ser aleshores que allò em va cridar i tocar el meu cor definitivament; al dia següent, em comprava una xaramita de fusta blanca a la botiga de música que hi havia davant del Teatre Principal, l’única que hi havia exposada a l’aparador de la botiga, a més del tudell, d’una canya intocable i del llibret publicat per Joan Blasco on t’explicava les notes de la dolçaina i s’arreplegava una llarga llista de partitures. Va ser aquesta la primera dolçaina, que més que dolçaina era una estranya verinocla, després en vaig tenir l’estandarditzada.
L’any 79 vaig anar a València per continuar els meus estudis de Dret; encara no hi havia facultat ni universitat a Alacant, sinó el nostre CEU on es podia estudiar fins a 3r de carrera. A València vaig conéixer per primera vegada Lluís Avellà de mà del seu germà Toni amb qui ja compartia activitats lúdiques al barri de “Los Mesones”. A València, hi havia un ambient prou polititzat i calent: l’Amparito rebentaplenaris de les sessions de les Corts preestatutàries amb la seua blavera titllant de catalanistes els pobres i majoritaris diputats d’esquerres que reclamaven la instauració de “Lo Regne”. A la facultat penyes ultrablaveres i de Fuerza Nueva, els xiquets que jugaven a les màquines de marcianets matant catalans, etc. Però a València hi havia l’escola de dolçaina de Joan Blasco, un rabeig de pau i il·lusió, on el mestre ens ensenyava les primeres lliçons. Vaig acudir a les seues classes uns quatre mesos i en Lluís Avellà hi continuà anant més sovint.
L’any 80 vaig tornar a Alacant i vaig començar a tocar la xaramita amb el grup de danses El Postiguet, una dansa que deien “d’Alacant”, a més d’amenitzar els espais entre balls amb alguna tocaeta i amb Toni Avellà com a tabaleter, ell i jo, tots sols. No recorde ben bé com va ser que la gent de les Fogueres van contactar amb mi perquè tocara en els seus actes i cercaviles dominicals, però tot passa així, sense pensar-m’ho, era un xaramiter de veritat, com els vells xaramiters, soledat absoluta del músic solista i el seu xiquet el tabaleter tocant la caixa, aquesta parella que és moltes voltes dibuixada als cartells de Fogueres. Cercaviles eren aquells per col·lectar diners venent loteria pel barri, cercaviles de dolçaina, tabalet i de “pavos” que anaven emborratxant els comissionistes, a poc a poc, amb begudes d’alta graduació alcohòlica. Ara aquest espectacle estaria absolutament prohibit i malt vist, sense gràcia. Però recordar allò no deixa de provocar una mena de rialla surrealista de pel·lícula de Berlanga.
Lluís estudiava a València i venia a voltes a Alacant, assajàvem, ens intercanviàvem novetats de la gent i l’ambient de la ciutat i ens mostràvem l’agenda de treball musical. Sols en Fogueres i a l’estiu tocàvem junts acompanyats d’altres dolçainers de València, que venien a fer colla nombrosa, cosa que aleshores era una novetat; vore una colla gran fent cercavila per Alacant o qualsevol poble.
Moltes anècdotes puc contar d’aquells temps tan màgics, des de contactar amb el nostre primer tabaleter fix, que no va ser només Toni Avellà (també estava ocupat amb estudis i negocis agrícoles), sinó que va ser Juanito Quirant d’Agost (que encara toca amb el Conill en les danses del Rei Moro d’Agost) tocant sempre la caixa, fins a l’últim tabaleter, també d’Agost, el senyoret Carbonell o Morrut Llapissera qui solia parar de tocar de sobte enmig de la tocata posant-se en vaga demanant 500 pessetes més de sou diàries, o perquè de sobte queia de genolls amb les dues baquetes al cel exclamant “mooooolt booooo, xeeee que bonic”, o perquè un xiquet, en una processó a Novelda, va dir a sa mare: “mira, mama, mira quin nas més gran té eixe home”.
Ens trobàvem a voltes amb el Campechano, xirimiter de Petrer, que tocava sovint un poquet borratxo (no m’ho podia creure), a qui un dia li vaig dir posant cara d’estupefacció: “Xe, vosté ha fet un duo!!!”… va parar de tocar enmig del que estava tocant llevant-se la xaramita de la boca, i em digué seriosament: “És que jo sé molta música, tinc una maleta plena de música sota el meu llit”. Tantes i tantes anècdotes no seria possible contar aquí… i Lluís Avellà va ser testimoni d’aquestes històries i de la rialla que sempre seguia. Aquells temps van ser els últims per als xaramiters solitaris, els de sempre, ells ens miràvem amb respecte i preocupació, eren majors, la gent de les comissions festeres de barris i pobles volien colles i gent jove, volien deixar de contractar els dolçainers solitaris de Beniel, al Campechano, el de Pedreguer… ens feia prou llàstima que això fora així i defeníem els nostres vells col·legues davant de tot lo món perquè no es perdera de vista aquests artistes que des de xiquets sentíem i ens van inocular el verí de la dolçaina. Autèntics herois. I no podem oblidar l’últim xaramiter solitari, el nostre ben volgut Conill, el Sr. Castelló, que encara toca tot sol amb la impromptu i arrels de tota la vida, reproduint com ningú el so antic de la nostra xaramita.
Lluís va començar a tocar l’estil xaramiter i jo li deia, cosa que entenia de sobra, que l’estil havia de ser el de l’escola de Blasco, més barroc, de més pompa, amb notes llargues que no deixara lloc a cap classe de silenci o entretallat, i contestava: “això de tocar pompós és dels valencians, nosaltres som de secà i no d’horta i toquem la xaramita”. Així que de la mateixa manera tocàvem a “l’estil de l’escola valenciana” com a l’estil de la nostra xaramita de secà… i quan acabàvem una peça, ens miràvem i déiem “xe que bé, xe que bo, quin gust i quina glòria… xe que va! Nyas!”. Quines canyes més dures de tocar aquelles… havíem de fer morro, call als llavis després de sagnar-ne. Aquest estil xaramiter va tindre èxit al Teatre Principal de València quan vam interpretar, amb el grup de danses de Sant Gabriel, l’autèntica Dansà d’Alacant, un teatre ple que ens va aplaudir llargament. Any 1983.
Quan ens ajudaven per fer colla els amics de València ens véiem amb alguna estranyesa i curiositat per la nostra forma secana de tocar, però de seguida tocàvem com ells, com nosaltres sabíem, al mode unificat des d’aleshores fins ara. Lluís i jo ens miràvem i déiem “nosaltres sabem tocar dos esplèndids estils, vosaltres, només un, per tant, ja sabem més música que el Campechano, nyas!”. No puc oblidar els dolçainers que venien de València per omplir la colla quan es necessitava: Ramonet d’Algemesí amb qui vam tenir una molt amistosa relació professional i personal, Josemi (qui deia que “venia amb molt de gust a Alacant per descansar de la blavor de Valentia”), qui després tocà amb All Tall; Marcial el mestre virtuós de Xiva; Botubot, el tabaleter salvatge de les “costelles trencaes i els collons suats”, i alguns més dels quals ara no recorde els noms. Eren temps de naixement de colles a les quals anàvem a visitar Lluís i jo per conéixer-nos i intercanviar experiències, per això que no puc oblidar la visita a la colla El Terrós de Petrer i el seu cap Eliseu García, tot un xiquet de quinze o setze anys, estudiant d’oboé al conservatori d’Alacant, qui apuntava ja cap a la mestria que ha consolidat hui en dia, perquè potser és en l’actualitat un dels millors mestres dolçainers d’Espanya amb una escola envejable.
Tot i això, els germans Avellà i jo, acompanyats per aquells amics valencians i d’Agost, vam guanyar el primer premi d’entrada de bandes de les Fogueres del 1984 (o 82) tocant la dansà amb l’escola de ball del benvolgut Pepito Espadero, qui hi ballava també, pujant des de l’Ajuntament i travessant la Rambla cap amunt, la gent, amb cares emocionades, aplaudia amb força i delit un espectacle mai no vist pels nostres carrers, seriós i bell, que va posar la dolçaina i la dansà en un lloc alt i respectabilíssim de la cultura alacantina de manera definitiva, per sempre mai.
Lluís Avellà va refermar aquest fet amb la seua feina inestimable, amb la seua inesgotable vocació i mestria, i amb la seua persona, creant escoles i colles, ensenyant xics i xiques amb paciència i un bon humor irònic i profund, com la del Tio Cuc pot ser, que no tot lo món podia entendre. Col·laborador i sempre obert amb altres escoles i mestres, solidari amb tot el que envoltava el món de la xaramita, és per això que tampoc es pot oblidar mai aquell aplec de dolçainers del País Valencià un 15 d’octubre del 1981, a Callosa d’en Sarrià, on va ser Lluís, amb ajuda meua, el coordinador i motor del massiu acte que va aglutinar dolçainers de les tres províncies, escoles, colles i solistes. Prèviament a l’acte de l’aplec a la plaça de l’Ajuntament, una cercavila prèvia pels carrers del poble, en la qual anaven per davant els germans Boronat, amb llàgrimes de vells i velles mirant-nos passar des dels seus portals, inesborrable en la memòria. Tota una vida d’emocions i alegries ens hem endut.
Llàstima que Lluís se n’haja anat així, sense el nostre permís, sense acomiadar-se’n, en silenci. Son germà Toni va morir l’any 87 i els dos estan soterrats junts. Segur que junts per sempre en la nostra memòria i el nostre cor.
Col·labora:
Miquel Lizón “El Gorreta”
Dolçainer alacantí: Lluís Avellà i Reus "in memoriam" (1960-2011) 