2.1 LES FOGUERES D’ALACANT: “ARRIBAR I POUAR”, PRIMERA BARRACA OBERTA. DE JOSÉ RAMÓN CELDRÁN

Un dels meus més grats records és el de la barraca “Arribar i Pouar” de les Fogueres d’Alacant, possible gràcies a un nodrit grup de joves alacantins que l’any 1978 van venir a fer propaganda en els programes que teníem en l’FM de Ràdio Alacant.

En els dies de la festa, vaig anar a la barraca a escoltar i veure els grups que hi actuaven. Sobre enguany, poc puc dir, però la veritat és que coneixia la majoria que van fer possible aquella barraca.

No recorde exactament com l’any següent, 1979, vaig entrar a participar en la confecció de la barraca. Potser va ser pels meus contactes: Alberto Santamaría, Manolo Martínez, Lourdes Pérez, María Jesús Ivorra Mira, Mariano Sánchez Soler, Antonio Sánchez Pérez, Antonio Defez, Juanjo, Agustín, Paqui, Mari Ángeles i algun més que ara no recorde.

Llavors treballava com a pèrit industrial elèctric en el taller Viuda de Blas Gisbert, i en els meus temps lliures col·laborava en Radio Alacant FM, “90.9 megaciclos de vuestro receptor”, amb el programa de cançó popular i música folk “Las Canciones de los Pueblos”.

Fora com fora, vaig començar a assistir a les reunions i a treballar per a la instal·lació de la Barraca. L’any 1979 ja no estava el polèmic Fernando Canet.

Vaig col·laborar com vaig poder, em van elegir vicepresident (calia complir uns requisits i tràmits burocràtics, elegint uns càrrecs directius) i, com que era quasi l’únic que guanyava un sou una mica folgat, em va permetre sufragar despeses que apareixien com, per exemple, comprar no sé quantes entrades per a assistir a una correguda de bous de la Fira Taurina de Fogueres d’Alacant.

Per a fer front a aquestes despeses es va organitzar, setmanes abans de les festes, una revetla popular en el Paseíto de Ramiro, en la qual el so el va posar Alfonso Peña. Va ser un èxit i es va poder recaptar una mica de diners.

En referència als conjunts de música per a amenitzar la Barraca, ens vam decantar per un grup de rock i un altre de cançó popular valenciana. Quant a música rock, vam estar parlant amb Alfonso Linares ‘Lino’, el bateria de Mediterráneo, i van declinar la seua participació. També vam parlar amb Alfonso Peña, en aquells dies la veu d’un grup que es deia Mosto, però Manolo Ruano, que l’any anterior va participar en la instal·lació de la barraca “Arribar i Pouar”, va poder muntar el 1979 una barraca en l’avinguda d’Alfonso el Savi, al costat del Mercat Central, i va aconseguir que Alfonso Peña, amb el seu grup, hi actuara. Finalment, gràcies a l’amistat amb el discjòquei de Radio Alacant, Fernando González ‘El Fara’, vam parlar amb el grup Eclipse, de José Luís Llorens Navarro (guitarra), José Antonio Lloret Sala “Bojias” (bateria), Manel, Juan Guillén (teclats), Carlos Martínez Maestre (baix), Paco Costa Correas (flauta, teclat, guitarra) i en la taula de mescla de so Ricardo, i van acceptar actuar per a la barraca. Si no recorde malament, van acceptar tocar per 60.000 pessetes, contracte que vaig signar.

Quant al grup de cançó folk, vaig parlar amb Lluís Avellà i vaig contactar amb un grup de València anomenat Corranda, i, per a fer-me’n una idea del repertori, em va lliurar una cinta casset amb vuit temes, la qual encara conserve. De tots els components l’únic nom que he pogut aconseguir i contactar és amb Maribel Crespo, que actualment pertany al grup de cançó “Sis Veus”.

Ja teníem els dos grups, però faltava una cosa essencial: el quadre elèctric, amb els corresponents automatismes i diferencial. Jo llavors estava en Comissions Obreres que, abans de legalitzar-se, organitzem les Comissions Obreres del petit metall, i vaig conéixer Manuel Carrillo i Carlos Ruiz, que treballaven com a electricistes. Precisament Carlos va poder muntar, com a autònom, una mini empresa d’instal·lacions elèctriques. Vaig acudir a ells perquè necessitava un butlletí, que només els instal·ladors autoritzats per Indústria podien expedir, perquè Hidroelèctrica ens donara el subministrament. Sense pensar-s’ho dues vegades, sense parlar de quant ens costaria, van acceptar fer el treball i van col·locar el quadre elèctric corresponent. Les llums i el cablejat els vaig posar jo, ja que Lucero de Levante Suministros Eléctricos em va fer un bon preu, gràcies als meus contactes a través del taller en què treballava. Com a anècdota, quan Carlos i Carrillo van anar a col·locar el quadre elèctric, van haver de pujar a la teulada de la discoteca El Cañaveral, on van trobar un gos amb molt males puces, i mentre que un treballava, l’altre el mantenia distret. Tota una odissea!

En aquell temps jo figurava com a simpatitzant de la Lliga Comunista Revolucionària, el principal cap visible de la qual era Justo Bernardo Sansano. La LCR era una organització trotskista, que va coincidir que els ‘Morenos’, del PSOE i de Joventuts Socialistes, també seguidors de Trotsky, ingressaren en el partit amb què simpatitzava. No sé com a Justo li van fer una entrevista en el diari La Verdad, potser a causa de les eleccions municipals pròximes a celebrar-se a Espanya. La veritat és que un alt nombre dels components de la barraca eren de la LCR, per la qual cosa Sansano va donar a entendre que la barraca era de la LCR. L’endemà, components d’“Arribar i Pouar” es van molestar per les declaracions aparegudes en el diari. Si no recorde malament, l’endemà es va haver de puntualitzar, ja que hi havia membres que eren d’altres tendències (anarquistes, Joventuts Comunistes, independents…).

Per a aconseguir un escenari vam haver de parlar amb Ildefonso Prats, secretari de l’Alcalde José Luis Lasaleta, i gràcies a ells i als Tallers de l’Ajuntament vam poder aconseguir unes taules de fusta, sense cavallets, que vam haver de muntar sobre bidons de gasolina. Les taules havien de retornar-se l’endemà de Sant Joan, el dia 25.

Quan Mariano va parlar amb la Gestora de barraques i fogueres sobre la ubicació d’aquesta, ens van oferir una situada just al costat de la barraca de l’ajuntament. Al principi no ho vam veure amb bons ulls, però a Mariano li va semblar fantàstica la idea d’estar al costat de la de l’ajuntament, en la qual actuarien, ni més ni menys, que Mediterráneo i Al Tall. Els presagis de Mariano Sánchez Soler van ser encertats, i durant els tres dies que va durar la festa va haver-hi un trànsit de personal que anava i venia d’una barraca a una altra.

Gràcies als meus companys de ràdio vaig poder aconseguir que Julio Fernández em gravara una cinta amb música rock, una altra gravada per Juan Manuel Vila amb música disco, i finalment jo vaig gravar la música popular, i vaig incloure la marxa mora ‘Ximo’ i el pasdoble ‘Paquito el Xocolatero’. Encara recorde com sonaven aquestes interpretacions amb tota la concurrència fent filaetes. Vaig estar al peu del escenari donant ordres de quin grup havia d’actuar i a quina hora. La música no faltava en cap moment, i ens van cedir tant Eclipse com Corranda els seus equips de so.

Els tres dies que van estar a Alacant, vaig allotjar Corranda en un habitatge que tenia al carrer –ara avinguda– d’Orion, al barri de La Florida. Encara no m’explique com van poder allotjar-s’hi i acomodar-s’hi.

Però si és dur muntar una barraca, més dur és desmuntar-la, ja que el dia 25 de juny calia deixar el carrer apte per al trànsit. Aconseguim complir i retornar les taules de fusta que van servir d’escenari als Tallers Municipals, gràcies a un transportista que treballava per al taller en el qual prestava els meus serveis, inclosos els bidons.

Van ser quatre dies intensos. Vaig acabar afònic. La setmana següent no vaig poder fer el meu programa de música en la FM de Ràdio Alacant. Per a mi va ser una experiència inoblidable i, el més important, vaig fer molts amics.

Més endavant, el Moviment Comunista, amb Ignasi Álvarez Landete, muntaria la barraca “El tio Cuc”, també a Campoamor, i hi van intervenir La Ovejita Paranoica, formada per Nicolás Beltrán, Juanito Van Der, Juan, Jordi Fernández Tordera, Pepe Juan, etc., en la qual col·laborava aportant un equip de so.

Però aquesta és una altra història.