Nosaltres volíem que l’Ajuntament promocionara la dolçaina i el tabalet i per a això ens vam posar en contacte amb l’Ajuntament d’Alacant perquè ho incloguera en el programa d’Aula Oberta, cosa que vam aconseguir a petició de l’AV Sant Anton i la sensibilitat dels tècnics de l’Ajuntament d’Alacant, José Luis Berenguer.
Es va fer un examen per part de l’Ajuntament per a buscar professor de dolçaina i vam promocionar Eliseu Garcia perquè fora el professor. Volíem qualitat en el grup i que reforçara el nostre projecte de Colla, això ens va servir per a aconseguir més alumnes per a la Colla de Sant Anton. Açò va durar tres anys, a partir del tercer no se’ns va deixar que donàrem classes d’Aula Oberta, però ens va servir per a fer fort el nostre grup. Alumne que sortia d’Aula Oberta se’n venia a la Colla de Sant Anton.
Quan van abandonar Aula Oberta, els alumnes van crear altres colles com colla “La Canya”, “El Tudell”.
Eliseo deixa de fer les classes i serà substituït com a professor per Lluís Avellà.
En deu anys, aconseguim difondre i promocionar la dolçaina i el tabalet, però no aconseguim incloure-la en el Conservatori de Música que era el que volíem. Tampoc aconseguim unificar a tots els dolçainers en una Colla Gran perquè poguera pressionar l’Ajuntament davant de les nostres peticions.
L’any 1996 es va desencadenar un procés molt interessant. Antonio Defez i Antonio Sánchez, entre altres, van abandonar la penya de carnestoltes “La Tripa del Moro” i van decidir que calia renovar les idees i les persones dins de l’organització del Carnestoltes; calia crear noves penyes. Antonio Defez va fundar “Los Inoxidables”, mentre Lluís Avellà, Eva Ortiz i Antonio Sánchez van entrar en el procés de fundació de la Colla de Dimonis “La Ceba”.
Lluís tenia contactes amb la penya de dimonis de Benimaclet i els tres van aprofitar un correfoc a Potries (València) per a veure com s’organitzaven, de quin material disposaven… La col·laboració va ser tal que, fins i tot, els dimonis de Benimaclet els van deixar instruments per a col·locar carretons amb la finalitat que els copiaren a Alacant.
El grup de dimonis alacantins necessitava persones, ja que amb els dolçainers no hi havia prou. Vam fer diverses reunions amb amics de la plaça de Palmeretes, i del Casal Jaume I; van unir i van aconseguir crear un equip compacte de cinquanta membres; van triar una junta directiva i es van organitzar al voltant de la casa del carrer del Pouet número 42. Gràcies als contactes amb el Carnestoltes alacantí, van aconseguir que se’ls acceptara com a nova penya carnavalera..
Es van posar el nom de Colla de Dimonis “La Ceba” d’Alacant, perquè, com deia Pascual Mas, “la colla de dimonis era un col·lectiu format per diversos grups. Tots havíem de funcionar com una ceba formada per ‘anells de relació’, que s’unien tots en el correfoc”.
La consolidació del grup es va forjar durant una reunió-dinar multitudinària a Agost, a la casa “Sargantana”, del pintor i amic Ángel. Després, van parlar amb l’Ajuntament d’Alacant i, en aquest any 1995, van ser contractats per a fer el primer correfoc a la ciutat. Com que no tenien experiència, van demanar ajuda als seus “padrins” de la colla de Benimaclet, que van venir des de València en un autobús ple de dimonis. “Van fer gratis amb nosaltres aquell correfoc –recorda Antonio Sánchez-. Això no s’havia vist mai a Alacant i tots els presents van quedar molt al·lucinats. El regidor de festes, que va assistir a l’espectacle, quan ens va veure, va dir: ‘D’on ixen tants dimonis?’. Açò ens va servir perquè l’any següent i els successius ens continuaren contractant.”
La Colla de Dimonis “La Ceba” es va estabilitzar. L’any 1997 inclús es va presentar als “Autos de Carnestoltes” per a fomentar la festa, gràcies que, en aquella magnífica reunió-dinar de “Sargantana”, s’havia apuntat a la Colla l’autor i actor teatral Tomás Mestre, amb el seu grup “Saineters”. Ells es van comprometre a fer l’“Auto” en valencià i la colla va posar el correfoc, una organització més que sorprenent. Alguns s’estranyaven que pogueren mobilitzar tanta gent i fer tantes activitats al mateix temps: teatre, correfocs, música de dolçaina… En aquella època, Lluís Avellà era professor de dolçaina a Aula Oberta de l’Ajuntament d’Alacant, i els seus alumnes reforçaven la Colla de Dimonis. Al mateix temps, els membres de la Colla eren capaços de dissenyar la seua estratègia per al carnestoltes de l’any següent. “Aquell 1997 va ser un any decisiu per a reorganitzar el Carnestoltes alacantí i en això estàvem nosaltres com a part que tenia moltes coses a aportar”, recorda Antonio Sánchez.
Però tot no va ser felicitacions. El dia en què acabaven aquells Carnestoltes, el dimecres d’Enterrament de la Sardina, el grup Carnestoltes, que no volia perdre el protagonisme en la festa, va boicotejar l’acte de l’Enterrament i van crear una altra “sardina” sense respectar les normes de seguretat mínimes. Aquest palet va donar una mala imatge davant de l’Ajuntament, els periòdics i els assistents a l’acte. El conflicte va ser utilitzat per membres del PP en el consistori per a controlar el carnestoltes i els van tractar com a indesitjables, ja que el Carnestoltes és subvencionat pel mateix Ajuntament. “Les penyes carnavaleres critiquen l’Ajuntament amb diners pagats pel mateix Ajuntament”, deien, “qui vol subvencionar a qui et critica?”.
Per a resoldre el problema, després de diverses reunions de les penyes, es va analitzar la situació i es va arribar a l’acord de crear una coordinadora, “La Meka”, perquè la taula de Carnestoltes fora l’únic interlocutor davant de l’Ajuntament. En aquest procés, també es van crear altres penyes, com “Ribonuicleicos”, fundada també per Antonio Defez, que acabava d’abandonar “Los Inoxidables”.
Més enllà del Carnestoltes, la Colla de Dimonis “La Ceba”, amb els seus correfocs, va ser contractada a Monòver i a Moraira. “Ens van deixar un xalet en primera línia de platja –explica Antonio Sánchez-. Teníem el correfoc dissabte i ens hi vam quedar divendres, dissabte i diumenge; vam fer un correfoc magistral, amb dinar, berenar i sopar en un restaurant contractat. Vam comprovar que ens ho podíem passar molt bé i, al mateix temps, fer correfocs.”
La colla va trobar un local prop de la plaça de Palmeretes, on fins llavors es reunia la majoria de dimonis. Ja es tenia una seu pròpia i podia autofinançar-se. Però la Colla de Dimonis “La Ceba” va assumir un altre repte.
Col·labora:
Antonio Sánchez Pérez
Dolçainer alacantí: Lluís Avellà i Reus "in memoriam" (1960-2011) 