El dolçainer tocava d’oïda, encara que això ho solucionaven amb molt d’esforç i capacitat innata per a tocar l’instrument podríem dir, que eren uns superdotats en la música; Vicent Boronat de Callosa d’en Sarrià diuen que era capaç de tocar qualsevol de les cançons de moda de l’època amb la dolçaina, després d’haver-la escoltat una vegada.
La parella formada per 1 dolçainer i 1 tabaleter era al que estàvem acostumats en els anys seixanta.
Aquesta simplicitat també ha funcionat fora de les nostres terres i amb els mateixos resultats: dos de zampogna (cornamusa) i ciriamella (tarota) a Itàlia meridional, de bombarda i biniu a Bretanya o a la mitja cobla formada per sac de gemecs i flabiol i tamborí a Catalunya o a les Illes, són mostres molt clares que amb uns recursos mínims es podia donar molt de ritme.
A través dels temps, han perdurat famílies de dolçainers que transmetien de pares a fills els coneixements musicals i això ha fet que els seus pobles foren coneguts com a terres de dolçainers. L’aprenentatge de l’instrument es feia dins de la mateixa família, això ocasionava que, en molts casos, la construcció de la dolçaina i l’afinació d’aquesta depenguera de qui haguera construït l’instrument.
En definitiva, no estava l’instrument normalitzat i per tant no podien tocar junts dolçainers de diferents famílies.
Com a exemple d’aquests podem nomenar els Boronat de Callosa d’en Sarrià, els Claverol de Catarroja, els Ramos i Montoliu de Tales, etc.
En el núm. 4-estiu 1999 de la revista La Canya, Òscar Llopis ens conta com la família Boronat de Callosa fa cinquanta anys que toca al barri del Raval Roig i quina ha sigut la seua evolució:
“Naturals de Callosa d’en Sarrià, els germans Vicent i Jaume Boronat, acompanyats en el tabalet pels cosins Alfred i Alonso, són els continuadors de la saga que inicià l’avi Batiste Guardiola, conegut pel tio Benito, treballador del cànem. Aquesta població és el bressol de grans dolçainers, com el Tio Pepe de la Rabosa, guanyador, entre altres distincions d’un concurs molt prestigiós que va tenir lloc a la ciutat de València el 1936.
En els seus inicis Jaume i Vicent van heretar la dolçaina de l’avi, que més tard va anar a raure al museu d’antiguitats de Guadalest, que la va adquirir per quaranta pessetes.
Acompanyant el seu pare quan encara vestien pantalons curts i calces llargues, actuaren en nombroses poblacions de la rodalia, com Aigües de Busot, la Torre de les Maçanes, Relleu, Alcalalí, Orba, Parcent, Murla, Benissa, Calp, Altea, Campello i Sant Joan.
La nostra ciutat d’Alacant començaren el pelegrinatge per les fogueres de Carolines i Hernan Cortés i al barri de Vistabella. A partir del cinquanta començaren a tocar en el Raval Roig.
Els seus coneixements han servit perquè Salvador Seguí els incloguera en Tocates de Dolçaina de Callosa d’en Sarrià, editat per la Diputació de València, en la Col·lecció de “Quaderns de música Folklòrica Valenciana” núm. 15, de l’any 1969 i també en el cançoner musical de la província d’Alacant, del 1973”.
Si en els anys cinquanta la família Boronat comença a tocar en el Raval Roig, aquests substitueixen un altre dolçainer que va tocar als anys quaranta. Aquests homes són: José Martínez Marcos de (Redovà 1890-1956-Alacant) i el seu fill, José que tocava el tabal, serà substituït pel seu altre fill Antonio i, després, per Miquel.
Segons un excel·lent treball d’Eva Ortiz i Gálvez i Ferran Navarro i Soriano per a la revista del Raval Roig del 2012:
“José Martínez Marcos va comprar la seua dolçaina a Orà (Algèria) on va anar a la sega. És una dolçaina afinada en fa, amb claus, sempre va tocar amb la mateixa dolçaina.
Ell va aprendre a tocar-la sol, d’oïda. Quan havia d’aprendre qualsevol melodia, cridava un veí músic perquè li la tocara amb el seu instrument.
Acostumava a tocar les cançons d’actualitat; oïa les cançons i les tocava amb la dolçaina. Sense solfeig, va ensenyar a tres dels seus fills, quan tenien 8 i 9 anys.
També va muntar una particular “acadèmia” amb els xiquets del barri, els ensenyava a tocar percussió, mai la dolçaina.
Als actes oficials, anava vestit d’època i es confirma que la roba era llogada de La Japonesa, una botiga de roba militar que estava davant de Sant Nicolau. Duia saragüells, camisa, faixa, jupetí, mocador i barret.
La pel·lícula El Torero (títol original Chateaux en Espagne) de Rene Wheeler, va ser una coproducció hispanofrancesa de l’any 1954, es va estrenar a Espanya el 24 de gener del 1955, es va filmar una escena de la pel·lícula al Raval Roig amb la secció femenina, Nanos i Gegants, el dolçainer José Martínez i el seu fill Miquel. Aquest document és una joia, perquè és molt difícil trobar documentació gràfica de partitures, àudio o vídeo amb dolçaina i tabalet.
En els anys 40-50, també hi havia un altre dolçainer a Alacant, li deien Domingo Moreno i era més conegut que José Martínez.
Domingo Moreno o “El Talento” o el venedor que no molesta. Va nàixer a Oriola i va viure a Alacant des dels set anys.
És el dolçainer que ix en les fotos de Sánchez en la façana de l’Ajuntament amb els nanos i gegant d’Alacant de l’any 1943.
Domingo sí que tenia coneixements musicals i això li va servir per a interpretar moltes voltes el solo de dolçaina de la cançó Les Fogueres de Sant Joan que interpretava la banda de música municipal a l’auditori de l’Esplanada.
Domingo assegut en la cadira entre el públic esperava que el director de la Banda Municipal es donara la volta mirant el públic i li donara l’entrada. Domingo s’alçava de la cadira i interpretava el solo, mentre el públic, emocionat, esclatava en aplaudiments.
De Domingo Moreno conten que moltes voltes li agradava tocar des del Balcó de sa casa al carrer Major i omplia de so de dolçaina tot el carrer. Eren uns anys en què a Alacant es vivia d’una altra manera i mai ningú es va queixar, sinó al contrari.
Eren dos dolçainers inigualables. El fill de José va ser tabaleter de Domingo a qui estimava com a un fill.
A Domingo Moreno quan arribaven les Fogueres, se’l veia lluint el trage de saragüells, amb faixa roja, blava o negra però mai oblidava “el Catite”.
Per Vicent Navarro i Tomàs escrit en la revista festa del 1984:
“Hi ha un altre dolçainer molt conegut Luis Báñez Bonastre “el Campetxano” o “el Tibero” va morir a Novelda l’any 1984 quan es trobava amenitzant amb la dolçaina les festes del barri de l’estació, Lluís va nàixer a Tibi, per això també li deien “El tibero”.
Als trenta-cinc anys comença a ensenyar-se a tocar la dolçaina. Anava a Agost a que l l’ensenyara un tal “Pepito, el sacristà”. Tot i que en la seua joventut va ser músic, tocava el saxòfon, mai va aplicar les lleis cromàtiques de la música a la dolçaina.
La forma de fer música de Lluís no encaixava massa en les normes acadèmiques (utilitzava sempre el recurs de passar d’un to a un altre per a no pujar a la segona octava, solament ell tocava d’aquesta manera).
Luis va anar a tocar a molts pobles. L’acompanyava sempre un tabaleter, encara que no el mateix.
Foren molt els qui al llarg de la seua vida li feien de parella “Salvadoret” de Petrer, Pepe de Monòver, Antonio de Novelda, “Tonico, el Panadero” de Sant Vicent, l’Andari de Petrer, i el seu fill major, Paco. En tots els pobles el coneixen pel “Campetxano” sobrenom que li posarem per la seu forma de ser.
Hi havia pobles als quals feia més de vint-i-cinc anys que anava per amenitzar les festes: Banyeres, Novelda, el Campello.
Lluís era un home honrat, vividor de la vida, faener a la seua manera; en l’ofici de tocador era complidor, incansable i no se li feia tard mai. Lluís era així sempre lliure, vivint una bohèmia molt particular. La seua genuïna cultura estava feta de trossos de vivències i d’una imaginació desbordant i enganyosa.
Si avui la nostra festa es lliga al so de la dolçaina, si un poble vibra amb les notes de les dolçaines dels joves, homes com Lluís el Tibero, el Campetxano, són homes del poble”.
Un altre dolçainer que no podem oblidar és Lluís Castelló Pastor i fill, “els Conills” és el dolçainer de la comarca de l’Alacantí que encara manté l’esperit del dolçainer solista i no entra dins de la tendència actual de formar colles, que decideix amb tota dignitat i respecte mantenir la seua forma tradicional de veure el món de la dolçaina.
L’any 1990 va sorgir al seu poble, Agost, una colla de dolçainers i també va secundar la creació de la Colla i, fins i tot, canviarà la seua dolçaina per a poder tocar en grup.
Les dolçaines dels dolçainers solistes tradicionals no estan afinades igual.
És molt conegut per tota la comarca, ja que no hi ha cap festa on no hi haja participat. En fogueres, desfilades de nanos i gegants, festes de les creus de maig del barri de Santa Creu. I moltes més.
Parlant d’Agost, el seu poble, cal recordar que no s’han perdut ni oblidat, com ocorre en altres pobles, les danses del Rei Moro, que se celebren cada desembre, així com la serenata i l’Albada a la Mare de Déu de la Pau i la Taranina, aquesta última del segle XVI.
Bon xaramiter… això de dulzaina era cosa de castellans, que aquí toquem la xaramita… els xaramiters vestien de diumenge, i que li ho diguen a Lluís quan vam conèixer al de Tibi, amb trage i corbata, tocant les danses i el pasdoble tan famòs que des d’aleshores el tocàvem ben a gust i s’hi toca encara gràcies a les nostres investigacions de camp. (Miquel Lizón)
I el més gran, Eliseu García de Petrer, però ja parlarem d’ell en un altre moment.
https://www.youtube.com/watch?v=-LXcCUPhjAs
Col·laboradors:
Òscar Llopis Barragán – Revista La Canya núm. 4- parla de la família Boronat
Eva Ortiz Gálvez i Ferran Navarro i Soriano – parla en la revista Raval Roig 2012.
Vicent Navarro i Tomás- Parla Revista Festa 1984
Dolçainer alacantí: Lluís Avellà i Reus "in memoriam" (1960-2011) 