ALGUN RECORD DEL MEU AMIC LLUÍS AVELLÀ. DE LLUÍS PASTOR

L’any 83 em va portar la sorpresa. El meu germà Rafa em va regalar una dolçaina, ni funda, ni mètode, res de res. Això sí, portava la seua il·lusió, de ma mare i meua per a fer sonar aquell instrument que des de feia ja alguns anys tenia ganes de tenir.

L’assessor de Rafa a València no va ser un altre que el nostre amic Lluís Avellà; que com va ser allò… Rafa estudiava o almenys ho intentava, primer any d’agrònom i compartia pis, entre altres persones, amb qui en aquell temps era nóvia, després dona de Lluís. Ja tenim aquí per què el recorregut del nostre benvolgut amic i el meu van de la mà des d’aquell any 1983. Jo amb 16 i ell amb 22 anys.

Recorde que la primera “assessoria tècnica” en la dolçaina, jo tocava l’oboé des de feia uns anys, va ser al pati del col·legi Crist de la Pau a Sant Joan on una amiga en comú, Margaret, preparava una dansà popular amb el suport de Lluís Avellà, Eliseu García i algú més que ara no recorde. Aquell vespre prèviament em vaig posar en contacte amb Marga i vaig anar a tocar la dolçaina amb aquests dos magnífics amics i dolçainers. Vaig conèixer els secrets de les canyes, l’afinació correcta de l’instrument i algunes cosetes més que em van ser de molta ajuda. Vindrien després els contactes més sovint en què compartiríem experiències i més d’una actuació en comú, Benimagrell, Sant Joan al començament de les penyes, Fogueres a Alacant i moltes altres correries por la comarca i altres llocs on vam portar aquesta forma de tocar poc escoltada fins aleshores i que afortunadament continua sentint-se.

Episodis que cal recordar són la participació en l’aplec de Petrer i amb molta frescor recorde, pot ser per les viandes i el bon vi que vam prendre, la pujada a Tàrbena per a la festa a Casa Pinet. L’amic Pinet, no amb poca visió comercial, va estar durant anys celebrant la matança a Tàrbena. Convidar a la premsa era obligat i molts amics, entre aquests nosaltres, vam pujar a gaudir d’un dia de festa i música.

Recorde Emèrit Bono entre els comensals, el nostre amic Albert Caturla, la Colla de la Safor amb la qual vam compartir compassos i molta més gent que no dubte gaudiren d’aquella trobada. Plat de llentilles preparat amb l’embotit fet aquest mateix dia, bon vi, bona companya i música a càrrec d’aquests cossos seduïts per la dolçaina. Molt gran dia aquell al costat d’un gran amic.

Rafa Juan al tabal, Lluís Avellà i Lluís Pastor vam ser les persones que formàvem, a Petrer, la colla de dolçainers i tabaleters de Mutxamel i Campello. Com que érem persones de consens i de bon conformar no va haver molt a discutir respecte del nom que férem servir. El que no sabia ningú és que entre Mutxamel i el Campello només formava aquesta Colla una persona. La decisió de prendre aquest nom no va ser una altra que per retre homenatge a aquests dos pobles que van ser els primers a la comarca a crear una escola de dolçaina. Els preparatius d’aquest aplec van resultar ser d’allò més divertits. Assajant gairebé diàriament la cercavila de Tibi, partitura aportada pel Lluís que com el seu amic Miquel Lizón “Gorreta”, tenia una maleta plena de música. Vam arranjar a quatre veus aquesta peça per a poder interpretar-la a dues veus, tampoc no n’érem més. Féiem els assajos a Sant Joan d’Alacant, evidentment per aportar una mica més de varietat a la colla, en aquella casa petita, però ideal, avui desapareguda, on la meua família va viure durant molts anys. Quins records, quantes cervesetes i, sobretot, tota l’harmonia que es va desplegar allà durant tot el mes d’octubre d’aquell 1990.

Com els tres anteriorment esmentats érem de natural inquiet i les úniques persones que en aquell temps anàvem per l’Alacantí tocant la xaramita i el tabalet, vam participar col·laborant amb la colla de Pepe Anton de Sant Blai amb les amics José Carlos Casanova, Luis Soler, Toni Barcelona i alguns altres que també van ser convidats a Petrer. Crec que llavors l’encarregat d’intentar treure profit d’aquells voluntariosos amics de Sant Blai no era altre que Lluís Avellà, treballador incansable pel món de la dolçaina i tota expressió tradicional i popular que es moguera al seu voltant.

Imagine que moltes vegades s’haurà pogut criticar les formes i el mètode, tot per inventar en aquells anys, que es va utilitzar per fer d’aquest instrument el que és avui en aquest País i concretament en aquesta comarca nostra. Però del que no tinc cap dubte és que, sobretot, i tots, el nostre amic Lluís Avellà va ser una peça clau en aquells anys perquè no només al món de la dolçaina s’haja evolucionat fins a cotes inimaginables aconseguides fins avui.

És el record de gent com el nostre amic que ens ajuda cada dia a continuar treballant perquè el nostre amor per la cultura popular, en general, i el món de la dolçaina, en particular, continue sent el nexe d’unió entre nosaltres i la nostra terra. Terra que tant va estimar el poc temps que ha estat entre nosaltres.

Moltes gràcies Lluís.

Escrit per Lluís Pastor