BARRACA ARRIBAR I POUAR, escrit per Marià Sánchez Soler
LA PRIMERA BARRACA OBERTA D’ALACANT, 1978-79
EL NOSTRE PROGRAMA DE MÀ DEL SEGON ANY EN EL 1979
Ja són ací les Fogueres de Sant Joan i els que formem la “Barraca Arribar i Pouar” ens dirigim un altre any a vosaltres per a convidar-vos a vindre a la nostra barraca que està oberta a tots perquè creiem que només la festa que no presenta cap barrera és l’autènticament popular.
Per a nosaltres no serveixen les solucions de recanvi que pretenen substituir les hermètiques barraques de costum (en les quals no entra ningú si no hi va amb invitació) per unes altres a l’estil d’un cine o un teatre en què s’haja de pagar per a poder entrar-hi. No es poden substituir les tanques de fusta per altres monetàries, per això els d’Arribar i Pouar seguim en les nostres, pagarem els conjunts i tota la resta amb la vostra participació i el que begueu en la nostra barra.
La festa no són les cavalcades de 20 milions de pessetes, ni les madrilenyes corregudes goyesques (que no sabem què tindrà a veure amb aquesta terra), ni tampoc els sopars de gestora (que tots paguem). La festa és el carrer, l’alegria i la comunicació.
2
No volem una festa turística i folklòrica, sinó unes fogueres en què la imaginació trenque les tanques i s’ensenyorisca d’Alacant.
Per això seguim un altre any amb vosaltres, enguany amb més forces i amb més ganes.
Entre tots ho podrem fer.
Després de quaranta-tres anys, se’m planteja parlar de la Barraca Arribar i Pouar que va ser una de les històries que si van ser possible en els anys 1978 i 1979 a Alacant no van ser degudes solament a nosaltres “els organitzadors” sinó que es van ajuntar els astres, les ganes de llibertat que teníem tots els alacantins per lluitar contra l’ostracisme i les ganes de llibertat de tot el poble.
Els organitzadors érem menors d’edat tots i vam haver d’agafar un president major d’edat perquè si no ho féiem no legalitzaven aquesta Barraca Popular i revolucionària que volíem muntar i vam triar el meu germà Mariano i com a Bellea, la meua germana Maria.
Se’ns presentava el problema de legalitzar aquesta Barraca dins d’un sistema arcaic, reaccionari i autoritari com eren les Fogueres de Sant Joan.
Tot el poder el posseïa “el gran president perpetu de les Fogueres de Sant Joan Excm. Sr. Tomás Valcárcel Leza”, ens vam haver de pentinar i perfumar-nos perquè ens rebera.
Una vegada allí, vam esperar i vam parlar amb ell, li vam explicar que volíem fer una Barraca Popular, oberta en tot el poble, sense barreres. Ens va dir que havíem de complir les normes, li vam dir que sí que les compliríem i ens va dir: “Però vosaltres no sou els que boicotegen tots els anys el pregó, amb banderes catalanes i cridant “parlem en valencià?, i segur que no sabeu parlar en valencià” i li vam dir “nosaltres sí que parlem en valencià i vosté?” i va dir “bo, bo, m’ho pensaré, torneu la setmana que ve”.
Es va reunir la Comissió Gestora i van pensar que no seríem capaços de poder muntar aquesta Barraca, faltaven tres mesos per a muntar-la i ens van demanar:
1) Necessitàvem un districte fogueril i pagar-li 100.000 pessetes: el president de la Gestora ens va buscar una Foguera el president de la qual era comissari de Policia. Hi acceptem, però li vam dir que pagaríem el 25 de juny i vam pagar (qualsevol no paga?). El president de la foguera es va posar molt nerviós el dia de la cremà de la foguera perquè hi van anar tots els barraquers d’Arribar i Pouar ballant i amb banderes quadribarrades. Aquest bon home creuria! Que venen els rojos! Ha! Ha! Ha! Que trist.
2) Tot el recinte hauria d’estar barrat. Ens van prestar uns pals de fusta per a posar en tota la barraca i vam posar una corda al voltant. Si era oberta per què anàvem a tancar-la?
3) Havíem de tindre un escenari: vam comprar en una ferralleria bidons de gasolina buits. I, al damunt, hi vam col·locar uns taulons de fusta d’una bastida que ens va deixar un constructor amic.
4) Contractem la llum i l’aigua: 60.000 pessetes
5) So: Ens el va deixar Alfonso de Acero
6) Vam comprar la beguda fiada amb l’aval del pare d’Antonio Defez (Bar Leuka): Li pagaríem després de Fogueres.
7) El plisplai ens el va portar Pep la Maja de Mutxamel
8) Les coques: Vicent
El pressupost segur de despeses era de 400.000 ptes. del 1978 i no teníem ni un duro.
Però molta marxa, Chuck Berry havia de vindre i a última hora se’n va baixar del cartell, però teníem un bon discjòquei: José Ramon Celdrán que tenia totes les cançons en una maleta plena de música. I a més, hi havia un que es quedava en pilotes als primers acords de Rock and Roll. Festa total.
Per a finançar la Barraca vam organitzar una Revetla al Cine Terrassa i vam tindre més despeses que ingressos. I a mitjan revetla puja un a l’escenari i es queda en pilotes. Escàndol públic! S’acaba la revetla. L’amo del Cine Terrassa ens va perdonar el pagament del lloguer, però ens va dir que seria la primera i l’última volta.
Organitzem una altra revetla en el paseito Ramiro i ens vam quedar igual.
Vam començar a muntar la Barraca, sense un duro, però amb molta gent amb ganes de muntar-la.
Havíem d’aconseguir 100.000 pessetes cada dia de la barra del bar per a no tindre deutes, una barbaritat per a nosaltres. I quan teníem 100.000 pessetes, hi havia algú que agafava el micro i convidava a tots a sangria i paloma. Ho vam aconseguir i ens van sobrar 10.000 pessetes que vam donar al pare d’Antonio Defez a qui li va explotar un petard al peu i li va volar dos dits del peu.
Teníem clar que havia de ser una barraca cultural, música en valencià, i hi van actuar:
Els pallassos German Poltrona
Grup La Guadaña
Grup ECLIPSE
GRUP GEYSER
DOLÇAINA I TABALET DE VALÈNCIA
GRUP DE CANÇÓ I ANIMACIÓ INFANTIL LA BAJOCA
I la furgoneta de Manolo Ruano i Matias (24 hores/diàries)
El 1979, aprofitant que el grup Pavesos actuava a la barraca de l’Ajuntament d’Alacant i era el sant de Joan Monleón, el vam convidar a venir i va fer una actuació en la nostra Barraca
Jo us puc assegurar que en els 4 dies no dormì
CANÇONETA D’ARRIBAR I POUAR (MAI HIMNE) a ritme de Paquito el Xocolatero
Hem tingut moltes ací
Barraques alacantines
Però fer-les populars
Mai no ho van aconseguir
El nostre desig i esforç
Com a valencians de veres
És acabar per a sempre
Amb les antigues barreres
Per açò farem aquí
Que la festa siga oberta
que el carrer siga de tots
i de tots siga la festa.
Será Arribar i Pouar
Entre música i cançons
La barraca d’Alacant
On no xuplen els mamons
Si tornara el moro Alí
O en Jaume Conqueridor
Una filà manaria
I molt borratxo diría:
Visca Arribar i pouar!
Posa vi i anem p’alla
Va ser la barraca Arribar i Pouar una barraca polititzada?
No, perquè ningú la controlava, hi convivien gent de tota l’esquerra des d’anarquistes, trotskistes, maoistes, nacionalistes del PSAN i de Partit Socialista del País Valencià, però sobretot gent jove amb moltes ganes de viure i gaudir.
Volíem canviar el món, però també les Fogueres de Sant Joan.
Fins i tot tinc un pamflet de la Lliga Comunista Revolucionària de l’any 1979 que és impagable, érem tan joves que créiem que era possible fer la Revolució almenys en les festes del nostre poble.
FOGUERES 79. De qui és la Festa?
“La festa ha de ser del poble, dels treballadors i treballadores, dels joves, de tots aquells que amb el seu treball i esforç diari són els únics artífexs de la Festa, els únics, que converteixen en art i alegria col·lectius, fet que a penes és una excusa per a expressar al carrer la manera de ser i de sentir d’un poble. Només així la festa serà, sense hipòcrites, etiquetes, popular; només d’aquesta manera podrem dir que la Festa -la nostra festa- és per al poble”.
LES FOGUERES DE SANT JOAN han d’obrir una nova porta.
El temps dels cacics festers ha de ser enterrat. Ningú té dret (emparant-se en “tradicions” antidemocràtiques i feixistes) a posar barreres de ferro, de fusta o de preus inassequibles, entre el poble i la seua festa. Ningú té dret a convertir les Fogueres en una sèrie de recintes tancats on només puguen entrar els “elegits” pel fester de zona com a favor o després d’haver estat pagant “el seu” privilegi.
NO VOLEM BARRERES QUE EMPRESONEN LA FESTA
Ni unes Fogueres controlades per quatre senyors que adulteren el sentit valencià de la nostra festa amb castellaníssimes corregudes goyescas, amb desfilades de milions de pessetes, amb “alacantinismes”, triomfalismes que recorden els millors temps de la dictadura.
Que l’Ajuntament que té a les seues mans el control de les Fogueres, les convertisquen en una festa per a tots:
1) Retirant la subvenció a aquelles barraques i fogueres que vulguen continuar mantenint la festa com un vedat tancat.
2) Controlant l’organització de les fogueres mitjançant les associacions de veïns i entitats ciutadanes i polítiques que representen el poble d’Alacant
3) Potenciant i subvencionant les barraques populars obertes
4) Controlant el cost de les fogueres perquè tinguen la mateixa vistositat en els barris que en el centre, i posar fi a la discriminació classista entre “fogueres pobres i riques”, i potenciar l’art dels fogueres.
L’any 1979, les fogueres de Sant Joan segueixen igual. Tan sols un parell de barraques obertes per a tots sense portes ni privilegis de classe: ARRIBAR I POUAR, com l’any passat, el primer intent vàlid de canviar el sentit monopolista de les fogueres, Tots Beguets i alguna altra en els barris obrers.
Com a joves i treballadors només confiem en la nostra força pròpia. Confiem que aquesta metxa faça saltar pels aires els vells cacics festers i demostre que la festa pot ser i ha de ser del poble. JOVENTUTS DE LA LLIGA COMUNISTA REVOLUCIONÀRIA.
Així estava la cosa i ara, com està?
Quan va acabar l’any 1979 vam fer una assemblea organitzativa per a l’any 1980 i les nostres vides van canviar
Col·laboradors:
María Sánchez Soler
Antonio Sánchez Pérez
Fotos: Lluís Amat
Dolçainer alacantí: Lluís Avellà i Reus "in memoriam" (1960-2011) 