Fa quaranta anys, el juny del 1981, el suplement de Fogueres, editat per un diari alacantí, arreplegava en una sola pàgina, sense firma i sota el títol “Dolçainers en la fiesta” (sic), una xicoteta i melancòlica entrevista a Pascual Izquierdo, dolçainer d’Agost. En l’entradeta, el periodista escrivia: “Les bandes de música aquests dies no es concedeixen ni un minut de descans, perquè els seus aires musicals arriben a tots els racons de la ciutat. Però al costat de les bandes de música hi ha també altres músics que, aïllats o en grups molt reduïts, posen la nota musical al carrer. Són els dolçainers, tan tradicionals, d’altra banda, en tota la geografia del País Valencià”.
El veterà dolçainer agoster, amb trenta-cinc anys d’experiència, quasi des de la infància, havia sigut contractat per la Comissió Gestora de Fogueres des del 1966, durant més de cinc hores diàries, per a posar música a dianes, cercaviles, cucanyes, carreres de sacs, danses… “A tota la província a penes hi ha cinc o sis dolçainers –declarava Pascual Izquierdo–. Com que són tan pocs, estem molt sol·licitats”.
Només cinc o sis dolçainers a totes les comarques alacantines? El Capgrós, de Petrer; El Vendedor-que-no-molesta, d’Alacant; els germans Boronat, de Callosa d’en Sarrià, altre de Beniel, el Tibero… Fins a quin punt s’havia perdut l’esperança en una terra de músics com la nostra? I el dolçainer Izquierdo, com un músic autodidacte, acostumat a la soledat en la llarga nit del franquisme, es lamentava: “Els joves no volen aprendre, perquè és molt dur i sacrificat. A Alacant, els dolçainers són pràcticament una espècie a extingir, perquè ací no hi ha llocs on aprendre com a València, on la dolçaina s’estudia en el Conservatori. I clar, els jóvens no aprenen!”.
(Foto de la colla de Dolçainers El Pinyol de Callosa d’en Sarrià)
Però l’assaonat dolçainer no estava a soles. Aquell 1981 l’acompanyaven tres joves amb camisa blanca i dolçaina en rest; tots de la comarca de l’Alacantí, però un d’ells, de nom Lluís Avellà, que no havia complit encara els vint-i-un anys, era natural de la ciutat d’Alacant, on el “menfotisme” tracta sempre d’extingir qualsevol flama.
Aquella instantània de fa quaranta anys que il·lustra l’entrevista amb Pascual Izquierdo, mostra el jove estudiant Avellà, amb barba de tres dies, ulleres fosques, gest prudent i decidit, tenaç i respectuós; amb l’emoció de saber que, després d’aquell instrument, després de la dolçaina, estaven en joc molt més que la música: estava la memòria col·lectiva de la nostra ciutat en un món canviant de patxangues i guitarres elèctriques; la música tradicional a Alacant després de dècades d’abandonament provincià i nacional-folklorisme; els senyals d’identitat, la vigència de l’idioma dels nostres avis… Durant una transició democràtica, quan la novetat no acabava de nàixer i la vellesa no acabava de morir, una pretensió senzilla, un objecte musical tan diminut com una dolçaina, pot tenir tanta importància com les reivindicacions més universals.
A Ferran Navarro i Roig, exalumne del Conservatori de Musica José Iturbi de Valencia, li preguntem:
Què recordes de Lluís Avellà?
Lluís, va entrar un any abans que jo a l’Escola Municipal de Dolçaina José Iturbi de València. Crec que l’any 198x. Ell i el seu germà eren d’Alacant. Jo vaig fer amistat amb ell, igual que amb els altres companys de l’Escola.
Al cap d’un parell d’anys o tres, va tornar a Alacant, per tant, jo vaig coincidir, només aquest temps, amb ells.
Quan ell venia a València, solia passar per la meua botiga de cortines per a informar-se de qualsevol lloc on volia anar, ja que ell no dominava la ciutat i sempre que hi venia, esmorzàvem junts. Tinc grats records d’aquells temps.s.
Lluís, sempre manifestava la seua il·lusió per portar l’Escola de dolçaina i tabal a Alacant (a les falles) i un any ens contractà a una foguera. També ens portà a Callosa d’en Sarrià (la Marina) un parell de vegades.
Recorde que un any, la novetat a fogueres va ser el “raig làser” i la presència de l’Escola Municipal de Dolçaina de València, dirigida per Joan Blasco. Recorde, que aquell any, ens jugàrem, en un bar, al punyet, quina parella de tabal i dolçaina havia d’anar darrere de les reines de les festes d’aquell any. La resta del grup aniria amb la Junta de Festes. Després del sorteig, com que hi havia algun problema, em vaig oferir a Lluís per anar-hi jo, cosa que Lluís em va agrair.
LLUÍS AVELLÀ: UN REFERENT AL SUD DEL PAÍS VALENCIÀ
FERRAN NAVARRO SORIANO -DOLÇAINER
No érem amics de Facebook, i feia temps que, per algun motiu un poc kafkià, la vida ens va allunyar.
Recorde, vagament, a finals dels anys 70 del segle XX, un xicot que sempre deia que era d’Alacant, i que coincidia amb mon pare a les classes de l’Escola Municipal de dolçaina de València, dirigida per Joan Blasco. Després, també alguna foto a la memòria a l’Aplec de Dolçainers de Callosa d’en Sarrià del 1981. Però on realment vam coincidir per treballar, per estimar, per amistat… va ser a l’Aplec de Dolçainers de Petrer del 1990.
Aquest Aplec de Petrer, va significar un punt d’inflexió al món del tabal i la dolçaina. Un món que tractava de fer-se i obrir-se pas en la societat actual, un món que reclamava el seu espai i que, ben mirat ara, amb perspectives històriques, va aconseguir, entre altres gent com Lluís Avellà. Ponències, exposicions, concerts, publicacions… tot feia albirar un futur amb esperança al món de la dolçaina pel qual gent com Lluís van estar treballant temps ençà. Per això, no és d’estranyar que Lluís, passara a formar part del que es va autoanomenar “Gremi de Dolçainers i Tabaleters del País Valencià”. Associació que va néixer a Petrer a conseqüència de les ponències: “El paper de la dolçaina en la societat actual i perspectives de futur”, presentada per mi mateix i la ponència: “Proposta de crear una Federació de dolçainers i tabaleters” presentada per Vicent Navarro i Tomàs.
I així començarem de bell nou. Lluís representava les terres del sud del país, però també, aquella sensibilitat que sempre havia tingut envers la música tradicional i popular del seu (nostre) poble.
I, des d’aquell instant, fins a una fatídica data a Elx, estiguérem més de deu anys treballant pel país i la cultura. Per Catalunya i per la dolçaina.
Podria anar als arxius i fer una cronologia de les activitats conjuntes, però deixaré ara, que la meua memòria deixe l’empremta: Gremi de Dolçainers, Col·lectiu La Canya, festes del Raval Roig carnestoltes, falles, fogueres, correfocs, entrevistes a antics dolçainers i tabaleters o als seus familiars, Assemblea de Veïns de Benimaclet, El Tudell, Estrela Roja de Benimaclet, manifestacions…
El passat mes de setembre (del 2011) em van passar dues circumstàncies que reflecteixen el treball i la personalitat de Lluís: A les classes de l’Estrela Roja de Benimaclet, s’hi apuntava la seua neboda: Anna Avellà, que, per cert, venia acompanyada d’una dolçaina que li va passar el mateix Lluís. Per altra, a les classes que encetàvem a l’Escola Pare Català de València, s’hi apuntava Javier Mira, company de classe i amic de Lluís i que va acompanyar-lo en alguns dels seus treballs de camp per les comarques del sud.
Lluís Avellà, no era precisament d’aquells que calladament treballen. Més aïna era d’aquells als qui volen silenciar el seu treball. Tot plegat, Lluís Avellà era i és el referent del tabal i la dolçaina al sud del País Valencià.
Col·labora:
Marià Sánchez Soler
Ferran Navarro i Roig
Ferran Navarro i Soriano
Dolçainer alacantí: Lluís Avellà i Reus "in memoriam" (1960-2011) 