Escrit per Mariá Sánchez Soler
Hi ha èpoques, com va dir Gramsci, en què el que és nou no acaba de nàixer i el que és vell es resisteix a morir.
El bienni 1978-1979 va ser un període crucial en la història de la Transició espanyola, i també en l’evolució i la realitat posterior de les nostres Fogueres d’Alacant. Dos anys que van poder convertir les Fogueres en una festa profundament democràtica, participativa i oberta a la ciutat en la seua nova realitat des d’aquell poble gran desaparegut després del boom dels anys seixanta, independent del poder polític…
La frustració que va viure la Festa després d’aquells anys crucials, en els quals no es van posar les bases de la necessària renovació i tot ser va reduir a una adaptació estatutària després del llarg període dictatorial del regidor franquista Tomas Valcárcel, ens ha conduït a una realitat actual que, edició rere edició, ens retrotrau als anys més penosos del règim, i culmina en un nacional-folklorisme pseudotelevisiu (la proclamació de la Bellea d’enguany ha sigut pitjor que un programa de José Luis Moreno) que ha tirat per terra el caràcter popular de la Festa portada, el 1928, per un gadità de naixement i fill d’un notari valencià, l’experimentat faller José María Py y Ramírez de Cartagena, qui va convertir les tradicionals fogueres de la nit de Sant Joan en “monuments” crítics per a cridar l’atenció –com va escriure el mateix Py– sobre “els assumptes baixos del veïnat, els problemes polítics i fins i tot internacionals, passant pels del municipi i la nació”, amb l’objectiu de traure a la nostra ciutat del que alguns anomenaven a principis del segle passat “l’ensopiment suïcida”.
Quan el segle XXI ens crida a la postmodernitat, les Fogueres actuals han aconseguit el que fa vint-i-cinc anys semblava impossible: el divorci entre gran part de la ciutadania alacantina i la seua festa més formosa, la “bunquerització” del fet fester, la conquesta del carrer per una minoria de persones que, a través de col·lectius que no s’obrin al veïnat, imposen la seua llei fins a convertir la nostra ciutat en una espècie de Dodge City en la qual sembla que tot està permès. A això s’uneix, l’evident utilització de la Festa amb finalitats polítiques pels governants locals de torn. No debades, l’alcalde de la ciutat continua sent el president nat de la Festa i la Comissió Gestora no deixa de ser això: una gestora sense autonomia i sense independència municipal, que depèn de l’alcalde i el regidor de Festes per a tot quan, en la realitat, les Fogueres haurien de regir-se per un patronat autònom i al marge dels interessos polítics locals. Única manera de garantir la independència.
Va poder ser d’una altra manera? L’any 1978, l’últim alcalde nomenat a dit, Ambrosio Luciañez, i el president “plenipotenciari” Tomás Valcárcel Deza van celebrar el cinquantenari de la Festa amb un toc d’allò més “madrileny”: la primera correguda goyesca en la història de Fogueres i el nomenament de la filla de l’alcalde de Madrid, el centrista Álvarez Álvarez, com a Bellea del Foc infantil. Al mateix temps, el primer president del Consell Autonòmic, Josep Lluís Albiñana, va rebre un tracte vergonyós de les hosts de Valcárcel en la seua visita a la ciutat en festes.
Aquests fets escenificaven la realitat de les Fogueres eixides de la dictadura. Una festa despersonalitzada, que havia bandejat de la seua pràctica les tradicions alacantines, que “privatitzava” l’ús del carrer per als qui pogueren pagar-s’ho i la realitat del qual discorria totalment manejada i burocratitzada pel poder unipersonal de Valcárcel. Però, què passava realment a la ciutat?
Des de l’entramat fester, la comissió de la foguera de Sèneca-Autobusos va capitanejar l’oposició al camí autodestructiu que havia emprès la Festa. I ho va fer, en primer lloc, des de la sàtira. Per a la història quedarà el ninot de Valcárcel vestit de torero goyesc i posant les banderilles a les tradicions ja perdudes, evidentment, gràcies a la seua manera de fer les coses. Com a resposta, Valcárcel va convocar una reunió extraordinària de la Comissió Gestora amb la finalitat de declarar Lluís Amat, aleshores president de Sèneca-Autobusos, “persona non grata a les Fogueres” i va avisar als periodistes incondicionals, els qui, com recorda Amat, “es van encarregar de divulgar que Sèneca-Autobusos havia presentat un ninot que representava Valcárcel assassinant la Festa. Vaig anar a la ràdio per a defensar-me i el que va passar després va ser, crec, el debat radiofònic més gran sobre el tema de Fogueres: gent que telefonava a favor de la llibertat d’expressió; d’altres, amb l’insult en la boca, que lloaven Tomás Valcárcel i em deien roig. En fi, no podia ni tan sols sospitar que es podia organitzar un embolic tan gran, per un ninot crític”.
Com a balanç, amb la foguera de Sèneca-Autobusos d’aquell any, obra de José Muñoz Fructuoso, va tornar la crítica a personatges polítics, desapareguda durant la dictadura. S’apropaven les primeres eleccions municipals democràtiques, i amb el ninot de Valcárcel, en paraules d’Amat, “el sa esperit jocós i satíric de les fogueres va tornar a la festa”. Sèneca va obrir la seua foguera a la gent, va democratitzar les activitats, va llevar les barreres exclusivistes, va reclamar la integració activa de la dona, l’ús del valencià i la recuperació dels vestits tradicionals. Quan es van vestir amb els primers saragüells de tot el món foguerer, Valcárcel va pretendre que no desfilaren sense l’uniforme de foguerer (copiat de les Falles de València, per cert).
Tot resultava problemàtic, fins i tot l’ús de la senyera en les desfilades, i la comissió de Sèneca va rebre la resposta oficial en forma d’amenaces i anònims deixats en la seua foguera, el president de la qual va ser objecte fins i tot d’un intent d’agressió. En resum, aleshores es demanava que entrara la democràcia en les fogueres. Una reivindicació irònica quan, vint-i-sis anys després, la Comissió Gestora es va permetre el luxe de declarar “persones non grates” dos periodistes crítics amb la seua gestió. Les velles maneres semblen renàixer entre nosaltres. O potser resulta que no se’n van anar mai?
El 1978, també hi va haver un moviment fester juvenil sense precedents que va sorgir des de l’exterior de l’organització fogueril. L’exponent va ser la barraca Arribar i Pouar, plantada intencionadament i com a símbol al carrer de José María Py, dins del districte del mateix nom, i unida a la foguera presidida per Pascual Sanz Pérez de Sarrió, que va tenir el valor d’acceptar-la contra vent i marea.
ARRIBAR I POUAR, LA PRIMERA BARRACA OBERTA
A Arribar i Pouar es van unir centenars de joves progressistes, vinculats a la cultura llibertària i d’esquerres, que somiaven una festa realment popular, que la democràcia s’obrira pas entre tanta parafernàlia. Tots eren allí a títol personal, però molts eren coneguts per la pertinença que tenien a les Joventuts Llibertàries, Jove Germania, les Joventuts Socialistes…
Després d’interminables reunions es va decidir formar part de la Festa, constituir una barraca tradicional que trencara totalment amb el passat i impulsara una nova manera d’entendre les fogueres, com una autèntica festa popular. Va caldre elegir un president i el “càrrec” va recaure en Mariano Sánchez Soler (qui açò escriu) pel simple fet de ser l’únic que tenia divuit anys, la majoria d’edat; però l’alma mater de tot l’invent va ser Antonio Defez, Toni el del Leuka, un gran personatge de la festa popular alacantina, que, després del seu pas per les Fogueres, va centrar els seus esforços a dinamitzar i inventar el Carnestoltes, més d’acord amb el seu caràcter llibertari i entusiasta i al qual va dedicar la seua força incontenible fins a la seua prematura mort l’any 1997. La Colla de Dimonis “La Ceba” de Sant Anton i les penyes carnavaleres La Tripa del Moro i Los Inoxidables van conèixer la seua empremta creativa, capaç de donar a aquesta ciutat les seues millors actuacions de carnestoltes. La seua dedicació a la barraca Arribar i Pouar va ser tal que, fins i tot, li va costar a un dit del peu, arrancat d’arrel quan Antonio va tractar d’evitar que esclatara un petard llançat per un desaprensiu i que posava en perill la continuïtat de la barraca.
Si en la pràctica Sèneca-Autobusos es va convertir en la foguera que va obrir pas a la democràcia, Arribar i Pouar va ser, senzillament, la primera barraca oberta d’Alacant, sense barreres i amb una defensa de la nostra cultura i identitat sense precedents. Després d’aquesta van sorgir altres experiències obertes com El Tio Cuc, que plantava a Campoamor. Per utilitzar la senyera i el valencià, els membres d’Arribar i Pouar van rebre tot tipus d’amenaces. Plantar havia resultat complicadíssim. Quan totes les condicions estaven complides, en l’últim moment, Valcárcel va tractar d’impedir-ho inventant-se qualsevol excusa. L’última va consistir a obligar el president de la barraca a fer-se una foto amb la jaqueta de foguerer perquè fora publicada en la revista oficial de Fogueres. En cas contrari… El que ningú sap és que la jaqueta li la va prestar el seu amic, el malmès Jacinto Masanet, llavors membre de la comissió presidida per Valcárcel i primer president efectiu de la Gestora amb l’arribada de la democràcia municipal, un gran fester que va deixar la seua vida en l’intent.
L’inesperat èxit d’Arribar i Pouar durant 1978, amb les noves maneres que aportava a la Festa i la joventut dels seus iconoclastes barraquers, va suposar que l’experiència tornara a repetir-se el 1979, mesos després de les primeres eleccions municipals democràtiques que van donar la victòria a l’esquerra i va posar en l’alcaldia el socialista José Luis Lassaleta, ja desaparegut. Després, lluny de fomentar barraques obertes que no perderen l’essència tradicional, els responsables van optar pel gran recinte que van denominar Barraca Popular, fet a imatge i semblança dels rocòdroms de moda en l’època i que, com a conseqüència immediata, va buidar la ciutat de joves i va empobrir la Festa.
Els temps canviaven, però els joves d’Arribar i Pouar van publicar un programa d’activitats en el qual explicaven la seua visió de la festa: “La nostra barraca està oberta a tots perquè creiem que només la festa que no presenta cap barrera és l’autènticament popular. Per a nosaltres no serveixen les solucions de recanvi que pretenen substituir les hermètiques barraques de costum (en les quals no entra ningú si no va amb invitació) per a d’altres en les quals, a l’estil d’un cine o un teatre, s’haja de pagar per a poder entrar. No es poden substituir les tanques de fusta per altres monetàries, per això els d’Arribar i Pouar seguim amb les nostres intencions, pagarem els conjunts i tota la resta amb la vostra participació i el que begueu a la nostra barra”.
“La festa no són les cavalcades de vint milions de pessetes, ni les madrilenyes corregudes goyesques (que no sabem què tindran a veure amb aquesta terra), ni tampoc els sopars de la Gestora (que tots paguem). La festa és el carrer, l’alegria i la comunicació. No volem una festa turistoide i folklòrica, sinó unes fogueres en les quals la imaginació trenque les tanques i es faça l’ama d’Alacant. Entre tots ho podrem fer”.
Després, l’univers fogueril va viure totes les vicissituds que ens han conduït a la situació actual. Play-backs, desfilades de models amb vestits de nit, crisis d’identitat, monuments en descens, desfilades interminables, proclamacions grolleres, Barraca Popular, bars al carrer… Després d’un quart de segle des d’aquell bienni 78-79, l’actualitat demostra que la novetat, el realment és nou, mai va acabar de nàixer i que el que és vell, tot allò que semblava haver mort definitivament amb la transició, mai va acabar de morir.
Col·laboradors:
Marià Sánchez Soler
Fotos: Lluís Amat
Dolçainer alacantí: Lluís Avellà i Reus "in memoriam" (1960-2011) 